Si senyors sembla que en aquest país d’envejosos no podíem suportar que el “dictador” veneçolà fos tan “Popular” i el nostre "Popular" més insigne, segueix les seues passes.
No pensen que exagere.
Que pensaria d’un govern que ha posat dels mitjans de comunicació públics, al seu servei partidista i que aquells mitjans de comunicació que no ha pogut controlar, els ha marginat, boicotejat o inclòs tancat o impedit la seua lliure difusió.
Molts pensaran en l’Alemanya nasi, la Itàlia fascista o l’Espanya franquista. Ara bé si parlem de presidents en exercici podríem parlar entre d'altres de l’Hugo Chavez i també del molt exHonorable Paco Camps.
Comparem algunes dades.
Els dos accedeixen al govern mitjançant unes eleccions. Bo en el cas de Camps primer fou elegit pel moreno Zaplana. Moreno al que després ha perseguit politicament i marginat els seus feudos electorals.
En el passat Chavez protagonitza un colp d’estat al seu país, es detingut, jutjat, condemnat i ha complert la seua pena.
No pensen que exagere.
Que pensaria d’un govern que ha posat dels mitjans de comunicació públics, al seu servei partidista i que aquells mitjans de comunicació que no ha pogut controlar, els ha marginat, boicotejat o inclòs tancat o impedit la seua lliure difusió.
Molts pensaran en l’Alemanya nasi, la Itàlia fascista o l’Espanya franquista. Ara bé si parlem de presidents en exercici podríem parlar entre d'altres de l’Hugo Chavez i també del molt exHonorable Paco Camps.
Comparem algunes dades.
Els dos accedeixen al govern mitjançant unes eleccions. Bo en el cas de Camps primer fou elegit pel moreno Zaplana. Moreno al que després ha perseguit politicament i marginat els seus feudos electorals.
En el passat Chavez protagonitza un colp d’estat al seu país, es detingut, jutjat, condemnat i ha complert la seua pena.
En el cas de Camps, ve recolzat per un partit que no condemna obertament el Franquisme, i que s’oposa frontalment a retirar els simbols de l'anterior règim i sobre tot a qualsevol record de les víctimes i dels abusos comesos per un règim dictatorial. Pot ser auguren la possibilitat que es trobe algun pare o algun avi entre els executors.
Tant Chavez com Camps, fan ús i abús dels mitjans de comunicació públics com si fossin el gabinet de premsa del seu govern. Chavez inclòs te un programa de televisió. Camps per la seua banda guarda el 70% del pressupost de publicitat institucional per als mesos de precampanya electoral.
Chavez mitjançant una concessió administrativa tanca Radio Caracas TV de Veneçuela la emissora més antiga del país.
Camps mitjançant una sanció administrativa i una resolució judicial tanca les emissions de la TV3 al sud d’Alacant (de moment) emissions que es feien fa més de 20 anys, anteriors a CaMal 9 i les úniques emissions integrament en la nostra llengua.
Com es pot comprovar semblen vides politiques paral·leles.
Entrades
16 comentaris:
No compareu Paco Camps i Hugo Chávez, perquè el Camps no li arriba ni al a sola de la sabata. El Chávez no va tancar cap tele, només no va renovar un permís d'una tele que havia participat en el colp d'estat contra la revolució bolivariana...
Data real
23 / desembre / 2007 18:06
A mi em sembla bé comparar-los, així encara els fotrà més, ja que a nivell internacional el Chávez és la "bèstia negra" per al PP. Comparar-los és posar el Camps al mateix nivell del que ells anomenen "dictador", i no hi ha per a menys.
Data real
23 / desembre / 2007 23:29
D'acord amb que comparar-los és posar a Camps al mateix nivell del que els PPros anomenen dictador a Hugo Chavez, que potser també ho és. Cap extrem (siga d'esquerres o de dretes) és saludable.
Data real
3 / gener / 2008 12:43
El que no és saludable són els petitsburgesos que aneu de progres i no feu més que manipular, deixeu de comparar un feixista amb un revolucioanri, tergiversadors, no teniu vergonya.
Data real
13 / gener / 2008 15:52
Em sembla que amb tantes recomanacions del que es saludable i del que no ho és, podríem fer una especie de "Saber vivir" epistolar. De tota manera sembla curiós que en aquest blog dedicat a la llibertat d'expressió, sigam incapassos de respectar les opinions dels demés, i recorreguem a la descalificassió fàcil de l'adversari.
Com a redactor del post sols aclarir el següent:
1er. No soc chavista ni antichavista. Possiblement compartix amb Chavez més coses de les que es pot pensar, però no es tracta d'això.
2ón. Al post únicament he volgut reflexar la incongruència que representa, criticar dels demés allò que ells mateixa fan. Si tan roin els sembla Chavez, ells fan fan les mateixes coses que li critiquen. Eixes coses tan dolentes que ells diuen que fa Chavez, son les mateixes que ells fan ¿O es que el fi justifica els mitjans?
Data real
13 / gener / 2008 21:24
Sois surrealistas.
Arremeteis contra Chavez utilizando el mismo discurso que usa la ultraderecha.
Cometeis errores impredonables al obviar la verdadera realidad, defendiendo los intereses capitalistas de la rancia oligarquia sin deteneos a analizar la historia revolucionaria del proceso venezolano.
Sois peores que los perros voceros de PRISA, porque ellos al menos tienen su justificacion; defender sus intereses de clase, pero vosotros dais pena porque ni llegais a eso; sois meras copias defectuosas que lo unico que perdeis en este terreno es vuestra dignidad y vuestro crédito.
¿Libertad de expresion? RCTV ha sido un medio tirano, la voz de los golpistas y los asesinos, que en el 89 reprimieron con una dureza injustificable, causando decenas de muertos, centenares de heridos y encarcelados, y fue en aquella epoca cuando se gestaba el cambio, el ideal revolucionario impulsado por disturbios en las calles y por una decena de militares bolivarianos, entre ellos Hugo Chavez Frias, con la firme determinacion de poner fin a siglos de expolio, pobreza y explotacion del 90% del pueblo Venezolano.
A RCTV se le denegó la concesion a emitir por canales estatales por dinamiteros, por intentar enmascarar un golpe de Estado, por apoyar un paro petrolero que tuvo perdidas economicas multimillonarias, por instigar al colapso y muchas otras razones por la que en vez de estar a dia de hoy emitiendo por canal privado, tendrian que estar todos comiendo talego.
Jugais las mismas cartas que todos los medios de comunicación españoles, solamente que le cambiais el idioma.
La TV3 no fue exepcion. No es un medio critico ni plural, sino un medio al servicio de los mismos intereses oligarquicos.
Me alegro que la TV3 no tenga emision, sinceramente, la unica diferencia es el collar, pero seguís siendo los mismos perros.
Que le jodan a la TV3, a la Primera, a Tele5, a A3, a la Sexta, a Cuatro, a C33, a Telemadrid, a Canal Nou, al Punt2 y sus puta madre.
Apaga la Tele y la Radio, enciende tu mente!!!!
Fmdo: plataforma por la continuidad del cierre de TV3, socio número 1
Juanjoelx
Data real
14 / gener / 2008 19:21
Ah, que guay, que mi post tiene que pasar un "filtro" de admision.... a juicio de un moderador....
En fin, atiende al juego, verdades como puños escupo desde mi teclado, ni una sola mentira he escrito, solamente y simplemente la verdad, porque me parece increible que hayais posteado semejante articulo.
En la lucha politica no existe la verdad, sino los intereses, y esto es un choque de intereses. Y estos son los mios.
Si TV3 se rige por los mismos intereses burgueses y sigue las mismas estrategias de difamacion, podrán hablar en Catalan, en Ingles o en Arameo.
A fer la mà traidors.
Data real
14 / gener / 2008 19:29
a joan,
El post no tiene ningun tipo de criterio.
El que ha escrito el articulito en cuestion, intentando comparar dos situaciones totalmente diferentes, y de paso soltar propaganda rastrera antichavista, deja clara su posicion frente al proceso bolivariano.
¿Como que Chavez cierra un canal de television? ¿A estas alturas seguís con la misma cantinela o qué? A RCTV no se le cerró, se le acabó la concesión, y ahora emite por canales privados, disponible a cualquiera que quiera pagar por verlos.
Es graciosisimo que se le otorge caché a RCTV con el rollo de que es la más antigua del pais, y si lo es ha sido por algo, o es que quien escribe esas sandeces no ha tenido en cuenta la historia reciente de Venezuela y desconoce como se vive el proceso.
RCTV ha cometido delitos graves por los que sus responsables y los mamporreros que han servido asu causa deberian de estar en la carcel, pero por cuestiones que ni acabo de comprender, se les perdona la vida y encima a finales del año pasado se aprueban leyes de amnistia contra toda esa panda de bandoleros que a punta de poder, intentan por todos los medios cargarse al gobierno electo de Venezuela. Y no me vengais con chorradas, aqui las cosas claras y si decidis escribir sobre un tema, no seais tan chapuceros de tergiversar la realidad adopatando el discurso de los oligarcas.
Tanta lengua y tanta polla y luego no sabeis ni diferenciar entre un bando y otro... compararme a Camps con Chavez... lo nunca visto.
Supongo que sereis de CIU lo menos
Data real
14 / gener / 2008 20:15
Jo estic d'acord en no comparar a Chavez i Camps, no es pot comparar un feixista espanyol com Camps amb un moviment revolucionari en America Llatina.
Lo que si que compare i son el mateix, és Joanjoelx amb feixistes espanyols perdó españoles de tota la vida.
Actuas peor que los perros voceros de la Cope o de Democracia Nacional.
Arremetes o le restas importáncia a la llengua de un poble, utilizando el mismo discurso que usa la ultraderecha española, sin embargo veo que si que le das mucha importáncia a tu lengua castellana que és con la que escribistes en este blog, a pesar de llevas toda la vida viviendo aquí en el País Valencià.
No,tu claro por que vas a escribir un una llengua dels llauradors, no tu escribes en la lengua del Imperio Español la lengua de Dios.
Cometes errores imperdonables al obviar la verdadera realidad, defendiendo los intereses capitalistas de la rancia oligarquia española y de la derecha y la izquierda española, sin detenerte a analizar la historia revolucionaria de nuestro pueblo, els Països Catalans ni respetas el derecho a la autodeterminación de los pueblos.
Tu eres un internacionalista de pacotilla "tu eres un menja merdes" que suele decir: soy internacionalista con todos los pueblos del mundo....menos con los catalanes, vascos y gallegos, porque no es lo mismo, y son de otro sistema solar (hale).lo dice Joanjo que és un pijo-comunista imperialista españññol.
Pero me das pena, porque ni llegas a eso, tu eres una copia defectuosa de lo que es un verdadero revolucionario. Me das pena porque lo unico que pierdes en este terreno es tu dignidad y tu crédito.
la unica diferencia es el collar, pero seguís siendo los mismos perros imperialistas españoles de siempre, responsables del mayor genocidio de la humanidad 60 millones de indios del centro y sud de America exterminados con la excusa de la religión y la lengua, claro...Juanjo, cómo eran "mudos" de disteis la lengua castellana si esa la de Dios y la que utilizaba el dictador Franco.
A fer la mà traidors.
firma el Cascabot (des de el barri obrer del raval d'Elx)
Salutacions a tots i totes.
Als que heu arribat fins ací, provinents de l’enllaç de http://volemlatv3.blogspot.com aclarir-vos que ací va ser on inicialment es publicà el text i que l’he tornat ací amb tots el comentaris que hi havia el blog de volemlatv3. L’he hagut de tornar ací arran de tots els comentaris que s’han presentat i que des d’ara deixe clar que han estat publicats tots i que tots els comentaries estan ací. Ho he fet perquè crec que des d’ací podré defendre millor el contingut i intenció del text.
Saludos,
A mi me parece que el comentario que hace juanjoelx es una crítica a la gente que se dice nacionalista de izquierdas y defiende ideas que bien se podrían asignar a la derecha española (aunque en otro idioma). No sé si habéis seguido la programación de tv3, pero últimamente los ataques al “populismo” en Latinoamérica han sido constantes, han utilizado exactamente la misma dialéctica que la totalidad de los medios de comunicación del estado español (contra Chávez y Castro sobre todo)…y bueno este blog ha seguido la misma tónica…
Cascabot, te lo podrías currar un poco mas, pues no has utilizado ni un solo argumento, lo único que haces es atacar a alguien por el idioma que usa acusándolo de españolista, de ser de democracia nacional y no se que mas….a no ser claro que seas de los de “catalunya catalana” o 33…si es así, piénsate eso de expulsar a los castellano-parlantes, aunque pensándolo bien solucionaría el problema de la reestructuración económica (os ibais a hinchar a hacer zapatos )
Cuando dices la llengua dels llauradors supongo que te refieres a los votantes de Ortuño, o al 80% de los empresarios del calzado que tanto han hecho por defender su cultura (esos si que tienen buenos chalets hechos con la plusvalía de los inmigrantes “españolazos”)
Y que conste que me parece correcto que haya gente que defienda su lengua y costumbres, pero de ahí a perder la capacidad de crítica cuando de por medio está la lengua catalana hay un trecho (si no se puede caer en la ideología identitaria propia de gentuza de DN, “yo soy superior por ser de/ hablar en xxxxxxxxx”)
Sin mas, salud a la gente que lucha.
NI GUERRA ENTRE POBLES, NI PAU ENTRE CLASSES!
Cascabot,
No se si te habrás enterado o qué, pero el hilo del post y mis correspondientes opiniones están relacionadas con la desafortunada falta de criterio al comparar el caso RCTV (y de paso difamar con un discurso falso y sesgado al proceso bolivariano) con el desmantelamiento del repetidor de TV3.
Pero no, tú dedicas todo tu comentario a expresar con despecho, atacando inclusive a mi persona en repetidas veces, tus teorias españoconspiranoicas y del peligro inminente españolmasonico en el cual vives inmerso.
Por cierto, tu recurso de contestar mediante un paralelismo de mi texto cambiando los conceptos pero manteniendo la estructura te ha quedado de pena (agudiza el ingenio para otras veces), y escribe en catalán, por favor, no te deshonres.
Es cuanto menos curioso que llegues a la conclusion de que soy un fascista, un ser abominable, por el simple hecho de escribir en castellano. Mira, yo respeto el codigo del mensaje que utilices. Bien te puedes expresar en Catalán, en castellano o en cualquier idioma extranjero siempre y cuando nos entendamos, así soy de tolerante.
Por el mismo hecho de expresar mis ideas en castellano, no me convierte automaticamente en un fascista, ni en un ultraespañolista, ni tan siquiera desprestigio o muestro mi total repulso hacia otra lengua como es el catalan, ni arremeto contra la llengua, simplemente y llanamente utilizo el idioma que crea conveniente porque me sale de los santos cojones.
Realmente todo es un producto de tu imaginacion aderezado con unas gotas de talibanismo que te hacen ver naziteletubbis donde no los hay.
De todos modos, es curioso la identificacion politica que haces de los idiomas.
Lo tuyo es de coña. Todo tu despecho radica en el castellano, lo odias a muerte, crees firmemente que esa es la raiz de todos los problemas... pero no, relajate, ni el imperio español, ni el franquismo, ni tan siquiera Dios inventaron el idioma con el firme pretexto de sozugar y darle por el cacas a Cascabot. Los idiomas están por encima de la politica; y porque una clase oligarquica de un momento determinado la capitalize y la imponga a otras culturas, no implica que la lengua (mira su definicion en el diccionario anda) se convierta en la raiz del problema. No porque su instrumentalizacion sea nefasta haya que concebirla como un elemento nocivo.
Yo respeto los derechos de los pueblos a defender, promover, desarrollar y normalizar tanto sus lenguas y sus culturas. Rechazo la imposicion y la persecucion talibana que los españolistas del franquismo han pretendido durante el pasado, al igual que rechazo que un tarambana me diga como tengo que escribir y en qué idioma.
Me llamas internacionalista de "pacotilla" porque no se reconocer la empedernida lucha de los pueblos que mencionas y si la de los demás.
Internacionalismo es un concepto con un significado concreto dentro del marxismo. El internacionalismo de clase implica hacerse eco solidario con la base social trabajadora de cualquier idioma, cualquier color y cualquier nacionalidad que lucha por su emancipacion y por un futuro digno, en contra de los intereses capitalistas de la oligarquia. Me solidarizo y muestro mi respeto absoluto para con los movimientos anticapitalistas y de resistencia que tengan como objetivo el construir un mundo más justo en base al socialismo, unico sistema viable para la supervivencia a largo plazo en este mundo, se dé donde se dé y con la naturaleza y la idiosincrasia propia de cada realidad concreta. Me solidarizo pues con los currantes que pierden sus trabajos vilipendiandos y manoseados por los intereses de una clase de rapiña, de su clase politica y de sus voceros de los mass media. Mi solidaridad es material; soy anticapitalista, así de sencillo.
Por ultimo para resaltar entre todo el cumulo de mierda que has expuesto este texto:
"seguís siendo los mismos perros imperialistas españoles de siempre, responsables del mayor genocidio de la humanidad 60 millones de indios del centro y sud de America exterminados con la excusa de la religión y la lengua, claro...Juanjo, cómo eran "mudos" de disteis la lengua castellana si esa la de Dios y la que utilizaba el dictador Franco."
Se te olvidan los vascos y los gallegos chaval.
Durante la conquista de america, los colonizadores enviados a usurpar y sojuzgar a los nativos americanos fueron principalmente, y en orden de predisposicion, los VASCOS, los CASTELLANOS y los GALLEGOS. la cantidad de criollos vascos que se asentaron en america es impresionante. Bolivar era descendiente de terratenientes vascos, así como el mariscal Sucre, o Miranda, o Anzoategui (eso en venezuela, donde además hay un estado que mantiene el nombre de anzoategui). Pero aqui no acaba la cosa, en Ecuador las referencias historicas a personajes con descendencia vasca es impresionante, al igual que muchos cardenales allí enviados, un porcentaje importante vascos. Al igual ocurrío en Chile, en Argentina...
Si amigo, los españolazos que reventaron la rica america para gozo de las corona española y las demas coronas europeas, eran vascos, castellanos y gallegos; grandes amigos de pillerias.
A lo que te vengo a decir, y para que te retumber en el cerebro; el castellano no fue el precursor de los males de latinoamerica, ni el castellano creó a Franco, sino que las oligarquias simplemente hablan un idioma en particular y lo propagan como elemento de asimilacion. Al igual que las lenguas que se hablan en la peninsula (a excepcion del vasco) todas son fruto de la expansion economico y cultural del imperio romano, los cuales dejaron tras de si un buen rastro de sangre (la famosa pax romana) y no por ello tenemos que luchar contra nuestras propia lenguas, o el ingles, que en detrimiento del esperanto se convierte en la lengua de comunicacion mundial por el hecho de que los USA se erigieron y aun siguen en la tarima como potencia mundial absoluta, y no por ello el ingles ha asesinado a millones de personas en el mundo; el ingles no mata, las corporaciones economicas imperialistas y sus mercenarios si.
O incluso el catalan, que durante la reconquista Jaume I masacró, aniquiló y mandó al exodo a todo un pueblo que convivia en tranquilidad , asentado y desarrollandose, sin piedad. Oh Cascabot, si aplicaramos tu razonamiento tendriamos que retractarnos y avergonzarnos de nuestra propia historia, y abandonar el catalan occidental, lengua de exterminio de un pueblo expulsado y asesinado, a manos de un conquistador con ansias de sangre y fuego.
Pero no, no seguiremos tus razonamientos y no nos avergonzaremos de ese episodio ya "olvidado"(alguien habla de los musulmanes pasados a cuchillo por los catalanoparlantes?)
En fin, que tienes una tonteria encima que no te aclaras. Te recomiendo que te relajes y que enfoques tus desvarios. De otro modo, acabarás en algun grupo ultranacionalista y exigiendo la inmediata expulsion de los extranjeros que pretenden invadir, a base de cultura y de lengua (ya sea la castellana, la inglesa, la alemana, la francesa) tu paraiso mediterraneo (a que me suena eso?)
En primer lloc reconec que m’hagués agradat haver revisat l’escrit avanç de publicar-lo, però em va estar del tot impossible i hi havia que reaccionar el més aviat possible.
Mira Juanjo, crec que fins ara, tant al post com als comentaris, he intentat ser tolerant i respectuós amb els demés, i sobretot amb els que s’han interessat amb el que he escrit.
Afirmes que soc un petit burgés com qui pretén ofendre; pose en el teu coneixement que no ofèn el que vol sinó el que pot i de moment encara no pots.
Mira Juanjo, tot i això et done la raó, si esforçar-se cada dia per ser una mica més tolerant i respectuós amb els demés, i tractar de ser el més objectiu possible, és ser “petit burgés”, ho dic clarament ho sóc i aspire a ser cada dia un mica més “petit burgés”.
Mira Juanjo, malgrat que et semble estrany, estic segur que coincidim en prou coses respecte de l’Hugo Chávez i de la seua revolució pacífica i democràtica (vés en compte no siga el cas que eixa coincidència amb un “petit burgés” com jo et converteixca a tu, en un “micro burgés”).
Mira Juanjo, una de les coses que no compartim es el culte al líder, el culte a una figura que te tants mèrits que és intocable, que les seues accions es converteixen en “Dogma de Fe” i a la que no espot esmentar vanament o dibuixar-ne una caricatura. Eixe fonamentalisme chavista, no el compartim, i si Chávez és com molts pensem, inclosos tu i jo, ell tampoc el compartix. Que l’arbre no t’impedeixi vorer el bosc.
Mira Juanjo, al meu escrit, origen de tota aquesta polèmica, no he qualificat a cap dels dos com dictadors, i he procurat no caure en l’insult fàcil, ni la desqualificació barroera. He intentat ser el més imparcial m‘ha estat possible, però amb una intencionalitat clara deixar palesa les mentires i manipulacions del PP, deixar ben a les clares com exagera i manipula les accions dels seus enemics mentre oculta o deixa passar desapercebuda les mateixes accions quan les fa el PP. Senzillament, he volgut FER SERVIR EL DISCURS MANIPULADOR DEL PP, CONTRA EL PP, si això no has estat capaç de vore-ho i t’has sentit al·ludit, doncs tu mateixa, pensa que tal vegada no ets tan llest com pensaves.
Mira Juanjo, he hagut de rellegir l’escrit perquè pensava que tal vegada havia desqualificat a algú o havia comés error ofensiu, sincerament no ho he trobat (ho sent-ho d’un “petit burgés no pots esperar molt més).
Mira Juanjo, jo no he dit en cap moment que Chávez tanqués RCTV per que li eixira dels collons, crec que ho he dit ben clar, “Chávez mitjançant una concessió administrativa tanca Radio Caracas TV de Veneçuela la emissora més antiga del país”, en cap lloc està escrit que haja estat una mesura ilegal o arbitraria, però tu també reconeixes, no explicar-te perquè no han estat jutjas els responsables de tota la manipulació informativa i la instigació al colp d’estat contra l’Hugo Chávez. En un estat de dret, que son els estats que li agraden a un “petit burgés” com jo, la llei esta per damunt de tot, i tots els poders de l’estat es sotmeten a la llei, si els responsables de RCTV conspiraren contra el govern legítim, son els jutges els que ho han de dir. ¿Qui et diu a tu que demà Chávez no tancarà un altre mitjà de comunicació acusant-lo del que ell s’estime convenient? Això Chávez ho sap perfectament, es per això que ha anat modificant les lleis a poc a poc, es per això que jo considere la seua revolució pacífica i democràtica no exempta d’errors com qualsevol activitat humana.
Mira Juanjo, em sembla contradictori que pel fet de que t’hages sentit ofès per una “suposada injustícia”, tu en recolzes un altra, això al meu poble esdiu una “manyacà” , impròpia d’algú que intenta donar imatge de gran coneixedor de la política nacional i internacional.
Mira Juanjo, fins ací la resposta amable tros d’imbècil. Que no ets capaç de vorer l’oportunitat de llevar-li vots a la dreta fascista d’aquest país, encara que ho tingues davant. Inútil que de tant alternatiu i purista que ets, no serveixes ni per a taco d’escopeta.
Se t’ha ocorregut pensar que la gran majoria dels treballadors d’aquest país podrien entrar en la teua definició de “petit burgés”?
T’has parat a pensar que si vols millorar la seua situació real, hauràs de convèncer-los per a que recolzen les teues propostes?
O es que penses fer una revolució a l’estil de les revolucions sud-americanes del segle XX per a imposar-te per les armes?
Segurament pensaràs que l’Hugo Chávez arribà a guanyar les primeres eleccions al seu Veneçuela dient que anava a fer una revolució socialista.
A aquesta panda de chavistes com tu, que no sabia que n’haguessin tants a 10.000 quilòmetres, es fàcil ser chavista o antichavista a 10000 quilòmetres, que son tan d’esquerres i tan democràtics, que no han gosat a parlar amb mi directament, però si a fer-me arribar amenaces mitjançant a terceres persones, a tots aquestos, tan sols vull dir-los una cosa:
QUE VOS FOTEN A TOTS!!!!
Joan,
En primer lugar darte las gracias por tu respuesta. Aun así, no vuelvas a escribir al comienzo de cada párrafo la misma coletilla introductoria, más que nada porque molesta que continuamente exhortes a tu/s lector/es a que "miren"; ...mira mira ya te miro...
Antes de entrar en materia, a razón de tus comentarios, me gustaría dejar bien claro un par de puntos:
Yo a ti no te he acusado de nada en lo personal y menos aun te he amenazado de nada. Ten en cuenta que yo a ti no te conozco; no puedo juzgarte en lo personal ni menos descalificarte por tus propias decisiones diarias. Yo analizo un texto y juzgo al texto y al autor idelogico, punto, y tu texto no me gusta, es más, me repugna políticamente hablando (ver opiniones mias anteriores para corroborarlo), pero no por ello esté diciendo que TÚ, en lo personal, seas un gusano. En un hipotetico caso en el que nos conocieramos y nos llevaramos bien, no justificaria que en caso que leyera lo que dices, no me siguiera repugnando, a ver si me pillas.
A mí me da igual que te consideres pequeño burgues, clase media/alta o superproletario. Me da igual lo que seas o como te sientas. No nos equivoquemos de objetivo. La controversia no radica pues, en tu persona, sino en el trasfondo politico de tus palabras y en los hechos politicos que se derivan de esas opiniones.
Ahora sigo con tus reflexiones:
Deduces de mí que hago uso del "culto al lider".
A lo largo de la historia hasta el presente, es innegable que surgen personas que por su labor, implicacion y relevancia se les respeta y se les rinde tributo a sus labores meritoras. Del respeto y reconocimiento a sus actos, al igual que su compromiso, no implica saltar la franja que conduce al culto y a la deificación.
Parafraseando a Lenin, los "lideres" son circunstancias de un proceso histórico determinado, y ellos se ven arrastrados por los movimientos revolucionarios. Su simple existencia es eco del poder transformador de la sociedad.
Estas personas, como digo, son chispas, son luces que sobresalen en determinacion y en accion, y su trabajo como elemento canalizador de las revoluciones, es cuanto menos de reconocimiento, y cualquier ataque a su persona, con el fin de dinamitar el proceso entero, provoca que las reacciones se den. Yo de Chavez conozco su proceso politico y cómo él, esa chispa, ha conseguido provocar una reaccion en cadena donde el pueblo venezolano es y seguirá siendo dueño de su propio destino.
Chavez no es el fín de nada, no es una virgen a la que haya que rendirle culto.
Chavez es una etapa politica, y para evolucionar en la construccion del modelo socialista en Venezuela, será necesario superar al Chavismo.
Chavez es consciente de ello ( lo ha repetido muchas veces, no es que yo haga de clarividente) y una de sus virtudes es, por ej., la concepcion de la democracia participativa y la puesta en practica de los consejos comunales. Mientras que "iluminados" como por ej. Stalin, que hizo de la rusia post-bolchevique un ente en el cual todo se desarrollaba en torno a su figura y al "Partido", Chavez pretende justo el contrario; desmontar al burocrata estado burgues y crear celulas autonomas capaces de interactuar en la toma de decisiones que hoy en dia competen solo al estado. Esto es, descentralizar el poder del estado para evitar un Estado mostruoso.
Por ende, yo no idolatro al maximo mandatario de la Republica Bolivariana, pero sí que lo respeto profundamente y reconozco su sacrificio y su labor por trabajar con total empeño en una sociedad más libre e igualitaria, dentro del marco de una América sumida en la desgracia y la injusticia, en la mayor parte debido a la interacción entre el neoliberalismo y las oligarquías locales.
Mira, Soy ateo y practico el laicismo político. No vendo un ideal por la defensa de ninguna institucion ni de ningun lider (recuerda que los lideres son personas con sus defectos), y en consecuencia, no vendería la defensa de un ideal por la defensa a una television que ataca vilmente a un proceso justo y refrendado por todo un pueblo, simplemente porque hablen en una lengua u otra.
Dices que en tu articulo has pretendido "ser lo más imparcial posible, no caer en la descalificacion" y que pretendias "mostrar las manipulaciones del PP en torno al tema del repetidor de la señal de la TV3".
Bien.
Dices que Chavez protagoniza un golpe de estado.
¿Sabes lo que es un golpe de estado o lo leiste en el Pais o en la Vanguardia?
Un golpe de estado es la toma política del estado mediante las armas por grupos militares o por grupos políticos apoyados por militares. Generalmente, no, perdón, SIEMPRE, los golpes de estado han sido orquestados por grupos oligárquicos militares con la intención de desbancar gobiernos por unos intereses determinados y reconducir las políticas del país hacia lineas más duras, en consonancia con los intereses de los países imperialistas. Latinoamerica es un claro ejemplo de golpes de estado. Chile y pinochet, Brazil y el Mariscal Castelo Branco, Bolivia y el general René Barrientos Ortuño, Uruguay y Juan María Bordaberry, argentina, paraguay etc etc etc.
Por lo general, los golpes de estado se dieron contra los gobiernos de izquierda que surgían como llamaradas y que amenazaban los intereses de la oligarquía y ponían en entredicho las reservas de materias primas tanto de USA como de sus socios europeos.
En 1989, el alzamiento de una parte del ejercito venezolano, entre ellos Chavez, no se produce a la ligera, no es casual, sino CAUSAL. Cuando un millón de personas salen a la calle a protestar contra la aprobación del PACK neoliberal presentado por el FMI, cuando se aprueba una subida espeluznante de la bencina (400 bolívares un pasaje, lo que ganaba un venezolano medio) en el 5 país exportador mundial de crudo, cuando la gente sale a reventar la calle y a protagonizar actos vandalicos y a protestar contra la exclusion social (ni eduacion, ni salud ni comida para las masas populares) cuando la situación se torna insostenible y la policía y el ejercito MATAN y ENCARCELAN a diestro y siniestro, un grupo de militares intentan, bajo el apoyo de los partidos de izquierda en la clandestinidad, el derrocar a la oligarquía y reconducir a la nación hacia la dignidad, construir socialismo y crear justicia social, se le llama INSURRECCION. Los golpes de estado, tienen otra naturaleza. Aunque claro, si tú entienden que las revoluciones son golpes de estado (la revolución francesa, la revolución rusa, la revolución maoista etc), pues el problema será lingüístico, y no de contenido.
Si lo que pretendías era descalificar a Camps, al mismo tiempo que descalificas al Gobierno de Venezuela, pues permitirme recordarte que te ha quedado de pena. Puedes descalificar a Camps y al PP analizando su politica directamente, creeme, se prestan a ello. Y sí, tu post pretende mostrar la hipocresía de un grupo político que censura la emisión de la cadena TV3 en el PV y su trato para con el cierre de RCTV, (cuando el PP ha criticado abiertamente a Chavez por su demoniaco cierre) pero tio, de verdad, muy mal.
"Com es pot comprovar semblen vides politiques paral·leles."
Si tú crees que son vidas políticas paralelas, en la próxima cuelgas un video en youtube donde demuestres que el aceite y el agua se pueden diluir, ahí entonces creeré que las circunstancias puntuales en Venezuela y el PP valenciano, son similares.
Joan, lo que yo reconocía, en ref a mi comentario, no era una duda existencial, simplemente estaba haciendo un juicio personal "en voz alta", de hecho se sabe porqué no están en el talego y no es ningún secreto, es una jugada política de la que no estoy de acuerdo, no, ahi no estoy de acuerdo con Chavez, aunque la lectura de la decisión está clara. Chavez sabe que si comienza a meterlos a todos en el trullo eso va a crear un crispacion a nivel nacional que se va a alimentar a nivel internacional. La oligarquia sabe lo que quiere, quiere victimizarse para de ese modo utilizar el llamado efecto boomerang, es decir, crear las condiciones en las que el estado deba de reprimirles y de ese modo abanderar el antichavismo con "objetividad". Esa jugada es muy vieja, pero resultona, y de ese modo tendriamos nuevamente al grupo Prisa y sus acolitos, entre ellos la TV3, dando por el culo. Chavez es inteligente, si, y no quiere llevar al pais al borde de una guerra civil, enfrentar las dos partes, porque eso es lo que pretende la oligarquía, sumir al país en un caos y aprovechar su poder para, en cooperación con los grupos burgueses con intereses en el país, desbancar al gobierno para crear una nueva realidad al servicio de sus intereses (GOLPE DE ESTADO, como muchos en Latinoamerica que te nombré anteriormente). Aun así, y entendiendo que Chavez quiere encauzar al pais en una direccion de paz social, no dar a la oligarquia margen de justificacion (en venezuela hay presos politicos bla bla bla), yo no lo comparto, porque quien quiebra la ley la paga, y si existen dinamiteros abiertos que pretenden prender fuego a las instituciones elegidas por la mayoria de los venezolanos, pues que se le aplique la ley con mayor severidad, y no optar por el perdon.
"¿Qui et diu a tu que demà Chávez no tancarà un altre mitjà de comunicació acusant-lo del que ell s’estime convenient? Això Chávez ho sap perfectament, es per això que ha anat modificant les lleis a poc a poc"
Aqui ya te contradices y vuelves a caer en la misma. Es decir, por mucho que digas, seguiras pensando que Chavez ha cerrado RCTV y que en un futuro cerrará, por cuenta propia, otros.
Y seguiras pensando que irá cambiando las leyes para sumir a venezuela en una dictadura donde Chavez será el rey de reyes.
Mira, tu problema son las fuentes. ¿Qué fuentes has escuchado, visualizado o leido, sinceramente, para tener exacto conocimiento de lo que ocurre en Venezuela? TV3? Canal9?, la sexta? conoces medianamente la realidad venezolana? te has molestado alguna vez por ejercer una cosa que se llama contraste de información? o simplemente te ha bastado con los informativos de la TV3? ni hace falta que me contestes, porque es evidente, haz autocritica.
Y entrando en la recta final, y obviando tus insultos y demás (guardo la bestia que llevo dentro *sic*), decirte que me parece absurdo que me des consejos sobre "cómo hacer frente a la derecha y salir airoso en el intento"
No me intentes vender la enciclopedia de "estrategias politicas volumen I", por favor.
Y en consecuencia, yo no pretendo venderle a nadie mis propuestas politicas, cada uno sabe lo que tiene que hacer y si otorgan votos a la derecha, es porque la derecha vende bien, al igual que PSOE, saben utilizar sus anzuelos, los peces pican y les otorgan votos. El sistema democratico español se presta a ello, y los medios de comunicacion son sus fieles voceros, monopolizando la ideologia, unido a la desazon y a la falta de vision politica, tenemos una sociedad anquilosada en valores tradicionalistas consevadores a los cuales yo, como persona independiente, solamente puedo denunciar, pero jamás, saldré a convencer a nadie en mitin, no es mi estilo.
A mí nadie me convence, me convencen los hechos y los hechos ahi están. Elx, ciutat podrida, donde PP y PSOE se llevan un 80% de los votos, es de risa, no? y eso lo cambia la TV3? acaso cuando se veia la TV3 en el PV, el PV era más de izquierdas? lo cambia el movimiento cultural? qué falla entonces? porque el PP se lleva siempre las mayorias absolutas?
Si tú estás convencido en que se pueden cambiar ciertas realidades por los canales tradicionales, adelante, buena suerte y con empeño, por mi parte me reservo el derecho a no ser cómplice de ninguna patraña, y menos promocionarme con activismos politicos que favorezcan a medios de comunicacion de derechas, por muy progres que quieran ser con algunos hechos puntuales, seguiran siendo de derechas en su esencia, y cuando les tocan los intereses, bien que saltan.
Y por ultimo, decirte que no soy chavista ni pertenezco a ninguna panda. Chavista es el Venezolano que vota a Chavez, defiende sus postulados y trabaja por esta revolucion. Yo simplemente le tengo respeto y mucha gratitud, esperando lo mejor para aquellas gentes, ya que no solamente se juega el destino un solo pais, sino que Venezuela es firme ejemplo para los demás paises latinoamericanos.
Pd: Que se joda la puta TV3 (algún insulto tenía que proferir)
Els milions de treballadors valencians, catalans i balears que hi havia i que hi ha abans de l'arribada de l'emigració espanyola eren i són tots petits burgesos ??
Si és així jo no m'assabento, segurament el meu pare i el meu avi que són d'Elx, han treballat tota la vida en la sabata per gust i plaer 9 i 12 hores diàries, eren burgesos?
Per la mateixa regla de tres, ara els petits burgesos sou vosaltres els espanyols, els nous emigrants àrabes, llatinoamericans,romanesos, xinos etc, aquests sí que són de debò els treballadors.
Perquè no ens deixem de tonterias i comencem ha parlar àrab o xinès, ja que hi ha més milions de persones que ho parlen que l'espanyol. Treballadors del món unios, però amb l'idioma xinès o l'àrab. Perquè ha de ser amb el castellà ?
Els catalans-valencians-balears som per a l'espanyolisme el que els jueus per als nazis, i l'anticatalanisme no és sinó l'antisemitisme espanyol.
El nacionalisme espanyol, igual que el diable, mira de fer-se fonedís i dir que ni tan sols existeix, que són imaginacions "dels nacionalistes".
I allò més semblant a un espanyol de dretes és...un espanyol d'esquerres (per suposat). Els espanyols són primer que tot espanyols, després ve la religió o la ideologia o el que siga (quasi sempre). Fins i tot els anarquistes espanyols solen ser més espanyols que la Lola Flores empeltada de J. M. Ansón.
Les dretes i esquerres bàsicament no existeixen per als espanyols mentre tinguen els esclaus catalanets que els facen viure del tinglado polític que han muntat a costa de l'explotació de les riques colònies mediterrànies.
En canvi, el "catalanam" fa tot el contrari (per això som esclaus dels espanyols): primer és qualsevol cosa (vegetarià, ufòleg, filatèlic, saharauià, industrial, feminista, democristià, republicà, anarcocomunista, raper, punki...) que no català. I així ens va. Sempre tan frívols i idiotes, comencem la casa pel trespol i un simple arbre ja no ens deixa vore el boscatge.
Nikolaj Lenin
El dret d'autodeterminació de les nacions
Capítol primer: Què vol dir autodeterminació de les nacions
Naturalment, aquesta és la primera qüestió que se'ns presenta quan es fa qualsevol intent d'examen marxista de què coneixem com a autodeterminació. Què hi hem d'entendre per aquest concepte? Hem de cercar la resposta en definicions legals deduïdes de “conceptes generals” de dret? O més aviat en un estudi històric i econòmic dels moviments nacionals?
No és cap sorpresa que els Semkovskij, els Liebman i els Iurkevic no hi hagen pensat en aquesta qüestió, i s'hagen llençat contra la “foscor” del programa marxista, aparentment inconscients, en la llur simplicitat, que l'autodeterminació de les nacions no l'ha tractada tan sols el Programa Rus del 1903, sinó també la resolució del Congrés Internacional de Londres de 1896 (del qual m'ocuparé amb detall en el lloc adequat). Molt més sorprenent és el fet que Rosa Luxemburg, que denuncia la natura abstracta i metafísica del punt en qüestió, caigués en el pecat de l'abstracció i de la metafísica. És Rosa Luxemburg la que contínuament cau en generalitats sobre l'autodeterminació (fins al punt de filosofar alegrement sobre la qüestió de com esbrinar la voluntat d'una nació), sense demanar-se clarament i precisa si el nus de la qüestió rau en definicions legals o en l'experiència dels moviments nacional de tot el món.
Una formulació precisa d'aquesta qüestió, que cap marxista pot evitar, destruïria d'un sol cop les nou desenes part dels arguments de Rosa Luxemburg. No és la primera vegada que els moviments nacionals sorgeixen a Rússia, ni són peculiars d'aquest país únicament. Per tot el món, el període de la victòria final del capitalisme sobre el feudalisme ha anat lligat als moviments nacionals. Per a la victòria completa de la producció de les mercaderies, la burgesia ha de capturar el mercat local, i hi han d'haver territoris units políticament amb una població que parle una sola llengua, i amb l'eliminació de tots els obstacles pel desenvolupament d'aquella llengua i per la seua consolidació literària. Vet ací el fonament econòmic els moviments nacionals. La llengua és el mitjà més important de relació entre els humans. La unitat i el desenvolupament lliure de la llengua són les condicions més important pel comerç genuïnament lliure i extens a l'escala adequada pel capitalisme modern, per una agrupació lliure i extensa de la població amb totes les seves diverses classes i, finalment, per l'establiment d'una connexió estreta entre el mercat i cadascun dels propietaris, grans o petits, i entre els venedors i els compradors.
Per tant, la tendència de tot moviment nacional és cap a la formació d'estats nacionals, on aquests requeriments del capitalisme modern són satisfets de la millor forma. Els factors econòmics més profunds porten cap a aquest objectiu i, per tant, per tota l'Europa occidental, o millor enara, per tot el món civilitzat, l'estat nacional és típic i normal en el període capitalista.
Conseqüentment, si volem esbrinar el significat d'autodeterminació de les nacions, sense jugar amb definicions legals, i sense “inventar” definicions abstractes, sinó amb l'examinació de les condicions històriques i econòmiques dels moviments nacionals, hem d'arribar inevitablement a la conclusió que l'autodeterminació de les nacions implica la separació política d'aquestes nacions d'òrgans nacionals aliens, i la formació d'un estat nacional independent.
Posteriorment veurem encara unes altres raons de l'error que suposa intepretar el dret d'autodeterminació com quelcom de diferent al dret d'existència com a estat separat. Ara ens hem d'ocupar dels esforços de Rosa Luxemburg d'“amagar” la conclusió ineludible que hi ha factors econòmics profunds sota la reclamació d'un estat nacional.
Rosa Luxemburg està força familiarizada amb el pamflet de Kautsky Nacionalitat i internacionalitat. (suplement de Die Neue Zeit, n. 1, 1907-08; traducció russa al diari Naucnaja Mijsl, Riga, 1908). És conscients que, després d'analitzar curosament la qüestió de l'estat nacional al paràgraf 4 d'aquell pamflet, Kautsky arribava a la conclusió que Otto Bauer “subestima la força de la reclamació d'un estat nacional” (p. 23 del pamflet). La pròpia Rosa Luxemburg cita les següents paraules de Kautsky: “L'estat nacional és la forma més adequada a les condicions actuals, [és a dir, les condicions capitalistes, civilitzades, econòmica progressistes, per oposició a les mitjavals, precapitalistes, etc.]; és la forma amb la que l'estat pot realitzar millor les seves tasques" (és a dir, la tasca d'assegurar el desenvolupament més lliure, ample i ràpida al capitalisme). A això hem d'afegir que de forma encara més precisa Kautsky remarca que els estats de composició nacional mixta (coneguts com a estats plurinacionals, per oposició als estat nacionals) són “sempre els que tenen una constitució interna que per qualsevol raó romanen anormals o subdesenvolupats” (endarrerits). No cal dir que Kautsky parla d'anormalitat exclusivament en el sentit de manca de conformitat amb allò que millor s'adapta a les exigències del capitalisme en desenvolupament.
La qüestió ara és: Com tractà Rosa Luxemburg aquestes conclusions històriques i econòmiques de Kautsky? Són correctes o incorrectes? És Kautsky en el cert en la seua teoria històrica o econòmica, o ho és Bauer, la teoria del qual és bàsicament psicològica? Quina és la connexió entre l'indubtable “oportunisme nacional” de Bauer, la seva defensa de l'autonomia cultural i nacional, la seva insistència nacionalista (“un èmfasi ocasional en l'aspecte nacional”, com assenyala Kautsky), la seva “enorme exageració de l'aspecte nacional i l'oblit complet de l'aspecte internacional” (Kautsky) — i la seua subestimació de la força de la reclamació d'un estat nacional?
Rosa Luxemburg ni tan sols ha posat aquesta qüestió. No s'ha adonat de la connexió. No ha considerada la suma total de les idees teòriques de Bauer. Ni tan sols ha posada una línia entre les teories històriques i econòmiques i les teories psicològiques de la qüestió nacional. Es limita a les següents crítiques a Kautsky:
“El seu 'millor' estat nacional és tan sols una abstracció, que fàcilment pot desenvolupar-se i defendre's teòricament, però que no es correspon a la realitat”. (Przeglad Socjaldemokratyczny, 1908, n. 6, p. 499.)
I com a confirmació d'aquesta afirmació emfàtica hi segueixen arguments per tal de demostrar que el “dret d'autodeterminació” de les nacions petites es fa impossible pel desenvolupament de les grans potències capitalistes i per l'imperialisme. “Ningú no pot parlar seriosament”, s'exclama Rosa Luxemburg, “de 'l'autodeterminació' dels formalment independents montenegrins, búlgars, romanesos, serbis, grecs, fins i tot en part els suïssos, la independència dels quals és de fet el resultat de la lluita política i del joc diplomàtic en el 'concert d'Europa'?!” (p. 500). L'estat que millor s'adapta a aquestes condicions “no és un estat nacional, com creu Kautsky, sinó un estat depredador”. Cita una dotzena de xifres en relació amb el tamany de les possessions colonials britàniques, franceses i d'altres.
Després de llegir aquests arguments, hom no pot deixar de meravellar-se de la capacitat de l'autora de malinterpretar el com i el per què de les coses. Explicar-li a Kautsky, amb posat seriós, que els petits estats són econòmicament dependents dels grans, que hi ha una lluita entre els estats burgesos per la repressió depredadora de les altres nacionals, i que existeixen l'imperialisme i les colònies — tot plegat és un intent ridícul i pueril de semblar més llesta, ja que cap d'aquests té ni la menor idea del tema. No tan sols els petits estats, sinó fins i tot Rússia, per exemple, depèn econòmicament del tot del poder del capital financer imperialista dels països burgesos “rics”. No tan sols els petits estats balcànics, sinó fins i tot l'Amèrica decimonònica era, econòmicament, una colònia d'Europa, com Marx assenyalava a El capital. Kautsky, com tot marxista, n'és òbviament conscient, però això no té res a veure amb la qüestió dels moviments nacionals i de l'estat nacional.
La qüestió de l'autodeterminació política de les nacions i llur independència com a estats en la societat burgesa, Rosa Luxemburg l'ha substituïda per la qüestió de la llur independència econòmica. Això és tan intel·ligent com si qualcú, en discutir la demanda programàtica per la supremacia del parlament, és a dir, l'assemblea dels representants del poble en un estat burgès, exposés el fet perfectament correcte que el gran capital domina en un país burgès, siga quin siga el règim que hi haja.
No hi ha pas dubte que la major part d'Àsia, el continent més densament poblat, consisteix bé en colònies de les “grans potències” o en estats que són extremadament dependents i oprimits com a nacions. Però aquesta circumstància tan coneguda afecta d'alguna forma el fet indubtable que a la pròpia Àsia les condicions pel desenvolupament més complet de la producció de mercaderies i el creixement més lliure, ampli i ràpid del capitalisme s'han creades tan sols al Japó, és a dir, tan sols en un estat nacional independent? Aquest és un estat burgès, i per aquesta raó ha començat a oprimir altres nacions i a sotmetre colònies. No podem dir si Àsia tindrà temps de desenvolupar-se en un sistema d'estats nacionals independents com Europa, abans del col·lapse del capitalisme, però roman com un fet indiscutible que el capitalisme, en desvetllar-se a Àsia, ha conduït a moviments nacional arreu del continent, també; que la tendència d'aquests moviments és cap a la creació d'estats nacionals a Àsia; que aquests estats asseguren les millors condicions pel desenvolupament del capitalisme. L'exemple d'Àsia parla en favor de Kautsky i contra Rosa Luxemburg.
L'exemple dels estats balcànics la contradiu de forma similar, ja que tothom pot veure que les millors condicions pel desenvolupament del capitalisme als Balcans s'han creades precisament amb la creació d'estats nacionals independents en aquella península.
Per tant, tot i Rosa Luxemburg, l'exemple de tota la humanitat progressiva i civilitzada, l'exemple dels Balcans i el d'Àsia proven que la proposició de Kautsky és del tot correcte: l'estat nacional és la regla i la “norma” del capitalisme; l'estat plurinacional representa l'endarreriment, o n'és una excepció. Des del punt de vista de les relacions nacionals, les millors condicions pel desenvolupament del capitalisme les dóna indubtablement l'estat nacional. Això no vol dir, és clar, que aquest estat, que es basa en les relacions burgesa puga eliminar l'explotació i l'opressió nacionals. Tan sols vol dir que els marxistes no poden deixar de veure els poderosos factors econòmics que donen lloc a la reclamació d'estats nacionals. Vol dir que “l'autodeterminació de les nacions” del programa marxista no pot, des d'un punt de vista històric i econòmic, tindre cap altre significat que l'autodeterminació política, la independència de l'estat, i la formació d'un estat nacional.
Les condicions sota les que la demanda burgesa i democràtica per un “estat nacional” ha de rebre suport des d'un punt de vista marxista, és a dir, de classe proletària, es detallaran després. De moment, hem de limitar-nos a la definició del concepte d'“autodeterminació”, i tan sols assenyalar que Rosa Luxemburg sabia que volia dir aquest concepte (“estat nacional”), mentre els seus correligionaris oportunistes, els Liebman, els Semkovskij i el Iurkevic, ni tan sols això saben!
Capítol segon: Exposició concreta i històrica de la qüestió
L'exigència categòrica de la teoria marxista en investigar qualsevol qüestió social és que s'examine en límits històrics definits, i, si es refereix a un país particular (per exemple, el programa nacional d'un determinat país), que es faça en relació amb els trets específics que distingeixen aquell país dels altres altres en la mateixa època històrica.
Què implica aquesta exigència categòrica del marxisme en la seva aplicació a la qüestió que discutim?
Primer de tot, implica que s'ha de fet una distinció clara entre els dos períodes del capitalisme, que difereixen radicalment l'un de l'altre si més no pel que fa al moviment nacional. D'una banda, hi ha el període del col·lapse del feudalisme i de l'absolutisme, el període de la formació de la societat i l'estat burgesos i democràtics, quan els moviments nacionals per primera vegada esdevenen moviments de masses i d'una forma o una altra arrosseguen totes les classes en la política a través de la premsa, la participació en institucions representatives, etc. D'altra banda, hi ha el període dels estats capitalistes plenament formats amb una règim constitucional perdutable i un antagonisme altament desenvolupat entre el proletariat i la burgesia — un període que podem anomenar l'inici de la caiguda del capitalisme.
Els trets típics del primer període són: el desvetllament dels moviments nacionals i la implicació dels camperols, el sector més nombrós i reticent de la població, cap a aquests moviments, en connexió amb la lluita per la llibertat política en general, i pels drets nacionals en particular. Trets típics del segon període són: l'absència de moviments democràtics i burgesos de masses i el fet que el capitalisme desenvolupat, en vincular més estretament les nacions que han estat dutes a l'intercanvi comercial, i que ha provocat que s'interrelacionen d'una forma creixent, posa al capdavant l'antagonisme entre el capital internacionalment unit i el moviment internacional de la classe treballadora.
Òbviament, els dos períodes no se separen clarament; es connecten per nombrosos lligams de transició, la diferència del desenvolupament nacional de cada país, en la composició i distribució de la població, etcètera. No té cap sentit que els marxistes de cap país elaboren llur programa nacional sense tenir presents totes aquestes condicions històriques generals i concretes.
És aquí on ens dirigim contra el punt més feble dels arguments de Luxemburg. Amb un zel extraordinari omple el seu article amb una col·lecció de mots feridors contra el paràgraf novè del nostre programa, que declara "apressurat", "tòpic", "metafísic", i així sense acabar mai. Seria natural desitjar un autor que tan admirablement comdemna la metafísica (en el sentit marxista, és a dir, com a antidialèctica) i les abstraccions buides per posar-nos un exemple sobre com fer una anàlisi històrica concreta de la qüestió. La qüestió que es discutia és el programa nacional dels marxistes d'un país determinat — la Rússia d'un determinat període — a l'inici del segle XX. Però posa Rosa Luxemburg la qüestió en quin període històric passa Rússia, o quins són els trets concrets de la qüestió nacional i dels moviments nacional d'aquell país particular i d'aquell període particular?
No, no ho fa! No en diu absolutament res! En el seu treball no hi trobareu ni tan sols l'ombra d'una anàlisi de com es presenta la qüestió nacional a Russia en l'actual període històric, o els trets específics de Russia sobre aquest particular!
Se'ns diu que la qüestió nacional es presenta de forma diferent que a Irlanda; que Marx valora els moviments nacionals polonès i txec en les condicions concretes del 1848 de tal i tal forma (una pàgina de citacions de Marx); que Engels valorà la lluita dels cantons boscosos de Suïssa contra Àustria i la batalla de Morgaten que tingué lloc el 1315 de tal i tal forma (una pàgina de citacions d'Engels amb els comentaris apropiats de Kautsky), que Lassalle considerava la guerra camperola de l'Alemanya del segle XVI com a reaccionària, etc.
No es pot dir que aquestes remarques i citacions aporten cap novetat, però de qualsevol forma és interessant pel lector que li recorden com Marx, Engels i Lassalle realitzaven l'anàlisi dels problemes històrics concrets de cada país. I l'ús adequat d'aquestes instructives citacions de Marx i Engels revelen de la forma més clara la ridícula posició en la que s'ha ficat Rosa Luxemburg. Crida eloqüentment i vehement per una anàlisi històrica concreta de la qüestió nacional en diferents països i en diferents èpoques, però no fa ni el menor intent de determinar per quin estadi històric del desenvolupament del capitalisme passa Rússia a l'inici del segle XX, o quins són els trets específics de la qüestió nacional en aquest país. Rosa Luxemburg ens dóna exemples de com altres han tractat la qüestió des d'un punt de vista marxista, com si deliberadament remarqués com de sovint el camí cap a l'infern està fet de llambordes de bones intencions i com de sovint un bon consell cobreix la manca de voluntat o de capacitat de posar-ho a la pràctica.
Vet ací una de les comparacions edificants. En argumentar contra la demanda d'independència per a Polònia, Rosa Luxemburg es refereix a un pamflet que escrigué el 1898, on demostrava el ràpid “desenvolupament industrial de Polònia” si les mercaderies de manufactura polonesa es comerciaven a Rússia. No cal dir que no es pot treure cap conclusió d'això sobre la qüestió del dret d'autodeterminació; tan sols demostra la desaparició de l'antiga Polònia de la noblesa terratinent, etc. Però Rosa Luxemburg sempre arriba imperceptiblement a la conclusió que entre entre els factors que uneixen Rússia i Polònia, hi predominen els factors purament econòmics de les relacions capitalistes modernes.
Llavors la nostra Rosa passa a la qüestió de l'autonomia, i tot i que el seu article es titula “La qüestió nacional i l'autonomia” en general, comença per defensar que el Regne de Polònia té un dret exclusiu a l'autonomia (veieu Prosvescenije, 1913, n. 12. Per donar suport al dret de Polònia a l'autonomia, Rosa Luxemburg jutja el sistema estatal rus per les seves característiques econòmiques, polítiques i sociològiques i per la vida quotidiana — un plegat de característiques que, juntes, produeixen el concepte de "despotisme asiàtic". (Przeglad n. 12, p. 137.)
Es coneix generalment que aquesta forma de sistema estatal posseeix una gran estabilitat tot i que hi predominen trets completament patriarcals i precapitalistes en el sistema econòmic i on la producció de mercaderies i la diferenciació de classes amb prou feines s'han desenvolupades. Amb tot, si en un país amb un sistema estatal característicament pre-capitalista hi ha una regió nacionalment delimitada on el capitalisme es desenvolupa ràpidament, llavors com més ràpid es desenvolupe el capitalisme, major serà l'antagonisme entre aquest i el sistema estatal pre-capitalista, i més probable serà la separació de la regió progressiva de la resta — amb la que es connecte, no per llaços “capitalistes moderns”, sinó per “de despotisme asiàtic”.
Així, Rosa Luxemburg no posa els seus arguments en la qüestió de l'estructura social del govern de Rússia en relació a la Polònia burgesa; pels trets concrets, històrics i específics dels moviments nacionals a Rússia — ni tan sols arriba a aquesta qüestió.
Aquest és un punt amb el que hi hem de tractar.
Capítol tercer: Els trets concrets de la qüestió nacional a Rússia i el reformisme burgès i democràtic rus
“Malgrat l'elasticitat del principi del 'dret d'autodeterminació de les nacions', que és una simple tòpic, i, òbviament, igualment aplicable, no tan sols a les nacions que habiten Rússia, sinó també a les nacions que habiten Alemanya i Àustria, Suïssa i Suècia, Amèrica i Austràlia, no la trobem en els programes de cap dels partits socialistes actuals..." (Przeglad No. 6, p. 483.)
Així és com Rosa Luxemburg obre el seu atac sobre el paràgraf novè del programa marxista. En provar de fer-nos passar el concepte que aquest punt del programa és un “simple tòpic”, Rosa Luxemburg cau víctima d'aquest error, en defensar amb una audàcia despreocupada que aquest punt és “òbviament, igualment vàlid” per a Rússia, Alemanya, etc.
Òbviament, hem de respondre que Rosa Luxemburg ha decidit convertir el seu article en un seguit d'errors lògics que podrien emprar-se en els exercicis escolars. Ja que l'atac de Rosa Luxemburg és un absurd i una befa de la presentació històricament concreta de la qüestió.
Si hom interpreta el programa marxista d'una forma marxista, i no d'una forma infantil, hom s'adonarà sense dificultat que es refereix als moviments nacionals burgesos i democràtics. Que si és el cas, és “obvi” que aquest programa pot “estendre's” i com a “simple tòpic”, etc., cobrir tots els casos de moviments nacionals burgesos i democràtics. No serà menys obvi per Rosa Luxemburg, si s'hi para una estona a pensar-ho, la conclusió que el nostre programa es refereix únicament als casos on un moviment així existeix realment.
Si s'hagués aturat en aquestes consideracions òbvies, Rosa Luxemburg s'hauria adonat fàcilment que parlava de forma absurda. En acusar-nos de dir un “tòpic” ha emprat contra nosaltres l'argument que no s'esmenta el dret d'autodeterminació els programes de països on no n'hi han moviments nacionals burgesos i democràtics. Un argument decididament intel·ligent!
Una comparació del desenvolupament polític i econòmic de diversos països, com dels seus programes marxistes, és de tremenda importància des del punt de vista del marxisme, ja que no hi pot haver cap dubte que tots els estats moderns tenen una natura capitalista comuna i són subjectes per tant d'una llei comuna de desenvolupament. Però aquesta comparació cal fer-la de forma assenyada. La condició elemental per a la comparació és esbrinar si els períodes històrics de desenvolupament dels països afectats són del tot comparables. Per exemple, tan sols els grans saberuts (com el príncep Y. Trubeckoj a Russkaja Mijsl) són capaços de “comparar” el programa agrari dels marxistes russos amb els programes de l'Europa occidental, ja que el nostre programa dóna respostes a qüestions que afecten la reforma agrària democràtica-burgesa, mentre que als països occidentals això no es qüestiona.
El mateix val per a la qüestió nacional. A la majoria de països occidentals això se solucionà fa temps. És ridícul de cercar una resposta a qüestions que no existeixen en els programes de l'Europa occidental. En aquest respecte Rosa Luxemburg ha perdut de vista la cosa més important — la diferència entre els països on les reformes democràtiques burgeses s'han completat ja fa temps, i on no s'han fet.
El rovell de la qüestió rau en aquesta diferència. El complet oblit de Rosa Luxemburg transforma el seu dens article en una col·lecció de tòpics buits i sense sentit.
L'època de les revolucions democràtiques-burgeses a l'Europa continental occidental abasta un període força definit, que va aproximadament des de 1789 fins a 1871. Aquest fou precisament el període dels moviments nacionals i de la creació dels estats nacionals. Quan aquest període es tancà, l'Europa occidental s'havia transformat en un sistema estable d'estat burgeses que, per norma general, eren estats nacionalment uniformes. Per tant, cercar el dret d'autodeterminació en els programes dels socialistes de l'Europa occidental a hores d'ara és mostra la pròpia ignorància de les beceroles del marxisme.
A l'Europa oriental i a Àsia el període de les revolucions democràtiques-burgeses no començà fins el 1905. Les revolucions a Rússia, Pèrsia, Turquia i Xina, les guerres balcàniques — aquesta és la cadena d'esdeveniments mundials del nostre període al nostre "Orient". I tan sols un cec pot no veure en aquesta cadena el desvetllament de tota una sèrie de moviments nacionals burgesos i democràtics que lluiten per crear estats nacionalment independents i nacionalment uniformes. És precisament i únicament perquè Rússia i els països veïns passen per aquest període que hem de tindre un punt en el nostre programa sobre el dret d'autodeterminació de les nacions.
Però continuem la citació de l'article de Rosa Luxemburg una mica més. Escriu:
“En particular, el programa d'un partit que funciona en un estat amb una composició nacional extremadament variada, i pel qual la qüestió nacional és un afer de primera importància — el programa del Partit Socialdemòcrata Austríac — no conté el principi del dret de les nacions d'autodeterminació”. (Ibid.)
Així, es fa un intent de convèncer el lector amb l'exemple d'Àustria “en particular”. Examinam aquest exemple a la llum dels fets històrics concrets i vejam que hi trobem.
En primer lloc, posem la qüestió fonamental de l'assoliment de la revolució burgesa i democràtica. A Àustria, aquesta revolució començà el 1848 i finalitzà el 1867. D'ençà d'aleshores, una constitució burgesa més o menys estable ha dominat, durant gairebé cinquanta anys, i sobre la seva base ha funcionat legalment un partit obrer legal.
Per tant, en les condicions internes del desenvolupament d'Àustria (per exemple, des del punt de vista del desenvolupament del capitalisme a Àustria en general, i entre les seves diverses nacions en particular), no hi ha factors que produïsquen salts i lligams, la combinació dels quals duria a la formació d'estats nacionalment independents. En assumir, en la seva comparació, que Rússia té una posició anàloga en aquest respecte, Rosa Luxemburg no sols fa una assumpció fonamentalment errònia i antihistòrica, sinó també cau involuntàriament en el liquidacionisme.
En segon lloc, la diferència profunda entre les nacionalitats d'Àustria i les de Rússia és particularment important per a la qüestió que ens ocupa. No tan sols Àustria fou durant molt de temps un estat on els alemanys hi predominaven, sinó que els alemanys d'Àustria reclamaven l'hegemonia sobre tota la nació alemanya. Aquesta “reclamació”, com Rosa Luxemburg (que aparentment és tan adversa a tòpics, obvietats i abstraccions...) potser seria prou amable de recordar, fou escombrada a la guerra del 1866. La nació alemanya que predominava a Àustria es trobà fora de l'estat alemany independent que finalment prengué forma el 1871. D'altra banda, l'intent dels hongaresos de crear un estat nacional independent s'ensorrà sota els cops de l'exèrcit de serfs russos ja el 1849.
Així es creà una situació molt peculiar — una lluita de part dels hongaresos i després dels txecs, no per la separació d'Àustria, sinó al contrari, per la preservació de la integritat d'Àustria, precisament per tal de preservar la independència nacional, que hauria estat completament esclafada per veïns més expoliadors i poderosos! Degut a aquesta situació peculiar, Àustria assumí la forma d'estat dual, i ara es transforma en un estat triple (alemanys, hongaresos, eslaus).
Passa res de semblant a Rússia? Hi ha en el nostre país una lluita dels “pobles sotmesos” per la unitat amb els grans russos davant el perill d'una opressió nacional pitjor?
Cal tan sols posar aquesta qüestió per veure que la comparació entre Rússia i Àustria sobre la qüestió de l'autodeterminació de les nacions és buida, tòpica i ignorant.
Les condicions peculiars de Rússia en relació a la qüestió nacional són justament les contràries a les que es veuen a Àustria. Rússia és un estat amb un centre nacional únic — la Gran Rússia. Els grans russos ocupen un territori enorme i continu, i pugen a 70.000.000. Els trets específics d'aquest estat nacional són: primer, que els “pobles sotmesos” (que, globalment, comprenen la majoria de la tota la població — 57%) habiten les regions frontereres; en segon lloc l'opressió d'aquests pobles sotmesos és molt més gran aquí que en els estats veïns (i no tan sols en els estats europeus); en tercer lloc, en un cert nombre de casos les nacionalitats oprimides viuen en les regions frontereres tenen compatriotes a l'altra banda de la frontera, que gaudeixen d'una independència nacional més gran (cal tan sols esmentar els finesos, els suecs, els polonesos, el ucraïnesos i els romanesos al llarg de les fronteres estatals occidental i meridional); en quart lloc, el desenvolupament del capitalisme i el nivell general de cultura són sovint superiors en les regions frontereres no russes que en el centre. Finalment, és en els estats asiàtics veïns on veiem una fase de revolucions burgeses i de moviments nacionals que es difonen a algunes de les nacionalitats properes dins de les fronteres de Rússia.
Així, són precisament els trets especials històrics i concrets de la qüestió nacional els que fan que el reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions en el període actual siga un afer especialment necessari pel nostre país.
A més, fins i tot des de la simple perspectiva dels fets, l'afirmació de Rosa Luxemburg que el programa del socialdemòcrates austríacs no conté cap reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions és incorrecte. Cal tan sols que obrim la memòria del Congrés de Brühn, on s'adoptà el programa nacional, per trobar les afirmacions del socialdemòcrata rutè Hankiewicz de part de tota la delegació ucraïnesa (rutena) (p. 85 de la memòria), i del socialdemòcrata polonès Reger de part de tota la delegació polonesa (p. 108), per veure que una de les aspiracions dels socialdemòcrates de totes dues nacions és afirmar la unitat nacional, i la lliberat i la independència de llurs nacions. Per tant, aleshores que els socialdemòcrates austríacs no inclogueren el dret d'autodeterminació de les nacions directament en llur programa, permeteren tammateix que la demanda per la independència nacional la realitzessin seccions del partit. En efecte, això suposa, òbviament, el reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions! Així, la referència de Rosa Luxemburg a Àustria parla contra Rosa Luxemburg des de tots els punts de vista.
Capítol quart: El “pragmatisme” en la qüestió nacional
L'argument de Rosa Luxemburg que el paràgraf novè del nostre programa no és gens “pràctic” ha estat emprat pels oportunistes. Rosa Luxemburg gaudeix tant d'aquest argument que hi ha part del seu article on aquesta “consigna” es repeteix vuit vegades en una sola pàgina.
Escriu: el paràgraf novè “no dóna cap direcció pràctica en la política quotidiana del proletariat, cap solució pràctica dels problemes nacionals”.
Examinam aquest argument, que arreu es formula de forma que fa semblar el paràgraf novè força buit, o que ens porta a donar suport a totes les aspiracions nacionals.
Què significa demanar “pragmatisme” en la qüestió nacional?
Significa una d'aquestes tres coses: donar suport a totes les aspiracions nacionals; donar un “si” o un “no” a la qüestió de la secessió de qualsevol nació; o que les demandes nacionals es puguen realitzar “immediatament”.
Examinam els tres possibles significats de la demanda de “pragmatisme”.
La burgesia, que naturalment assum el lideratge en els inicis de qualsevol moviment nacional, diu que el suport a totes les aspiracions nacionals és pragmàtic. Amb tot, la política del proletariat en la qüestió nacional (com en les altres) dóna suport a la burgesia únicament en una certa direcció, però no coincideix mai amb la política de la burgesia. La classe treballadora dóna suport la burgesia únicament per tal de garantir la pau nacional (que la burgesia no pot assolir completament i que tan sols es pot aconseguir amb la democràcia completa), per tal de garantir la igualtat de drets i crear les millors condicions per la lluita de classes. Per tant, és amb l'oposició al pragmatisme de la burgesia que els proletaris presenten llurs principis en la qüestió nacional; sempre donen a la burgesia un suport únicament condicional. Allò que tota burgesia deixa fora de la qüestió nacional són els privilegis de la pròpia nació, o avantatges excepcionals; d'això se'n diu “pragmatisme”. El proletariat s'oposa a tots els privilegis, a totes les exclusions. Demanar-li que siga “pragmàtic” significa demanar-li que es pose a la cua de la burgesia, que faça oportunisme.
La demanda d'un “sí” o un “no” a la qüestió de la secessió en el cas de tota nació pot semblar “pragmàtica”. En realitat és un absurd; és teòricament metafísica, mentre que a la pràctica porta a subordinar el proletariat a la política burgesa. La burgesia sempre posa les seues demandes nacionals al capdavant, i ho fa de forma categòrica. Amb el proletariat, però, aquestes demandes es subordinen als interessos de la lluita de classes. Teòricament, no podeu dir abans d'hora si la revolució democràtica-burgesa acabarà amb la secessió d'una determinada nació respecte d'una altra, o amb la igualtat de totes dues; en tot cas, allò que importa pel proletariat és assegurar el desenvolupament de la seua classe. Per a la burgesia és important malmetre aquest desenvolupament en posar els objectius de la “seva” nació abans dels del proletariat. Per això el proletariat es limita, per dir-ho així, a la demanda negativa pel reconeixement del dret d'autodeterminació, sense donar garanties a cap nació, sense prometre de donar res a expenses d'una altra nació.
Això pot no ésser “pragmàtic”, però és en efecte la millor garantia per l'assoliment de la més democràtica de totes les solucions possibles. El proletariat necessita únicament aquestes garanties, mentre la burgesia de tota nació requereix garanties pels seus propis interessos, independentment de la posició (dels possibles desavantatges) d'altres nacions.
La burgesia s'interessa per damunt de tot en la "factibilitat" d'una determinada demanda — i per tant la invariable política d'arribar a acords amb la burgesia d'altres nacions, en detriment del proletariat. Pel proletariat, però, allò que importa és reforçar la seua classe contra la burgesia i educar les masses en l'esperit de la democràcia i el socialisme coherents.
Això pot no ésser “pragmàtic” si més no pel que fa als oportunistes, però és la única garantia real, la garantia de la més gran igualtat i pau nacionals, malgrat els terratinents feudals i la burgesia nacionalista.
Tota la tasca dels proletaris en la qüestió nacional és “poc pragmàtica” des del punt de vista de la burgesia nacionalista de cada nació, ja que els proletaris, que s'oposen a tota mena de nacionalista, demanen una igualtat “abstracta”; demanen, com a principi, que no hi hagen privilegis, per petits que semblen. En no copsar això, Rosa Luxemburg, en el seu elogi equivocat del pragmatisme, ha obert la porta als oportunistes, i especialment a les concessions oportunistes al nacionalisme gran rus.
Per què els grans russos? Perquè els grans russos a Rússia són la nació opressora, i l'oportunisme en la qüestió nacional trobarà expressió en les nacions oprimides de forma diferent que a les nacions opressores.
A la petició que les seves demandes siguen “pragmàtiques”, la burgesia de les nacions oprimides pot cridar el proletariat a donar suport a les seves aspiracions incondicionalment. El procediment més pràctic és dir simplement “si” a favor de la secessió d'una nació particular en lloc d'afavorir que totes les nacions tinguen el dret de secessió!
El proletariat s'oposa a un pragmatisme així. Alhora que reconeix la igualtat i drets iguals a un estat nacional, valora per damunt de tot l'aliança entre els proletaris de totes les nacions, i valora qualsevol demanda nacional, qualsevol separació nacional, des de la perspectiva de la lluita de la classe treballadora. Aquesta crida al pragmatisme és de fet una acceptació acrítica de les aspiracions burgeses.
En donar suport al dret a la secessió, se'ns diu, doneu suport al nacionalisme burgès de les nacions oprimides. Això és el que diu Rosa Luxemburg, i que repeteix l'oportunista Semkovskij, que casualment és l'únic representant de les idees liquidacionstes en aquesta qüestió, en la publicació liquidacionista!
La nostra resposta és aquest: no, és a la burgesia per la que és important una solució “pragmàtica” a aquesta qüestió. Pels treballadors allò que importa és distingir els principis de dues tendències. En la mesura que la burgesia de la nació oprimida combat l'opressor, sempre, en tot cas, i més fortament que en cap altra, en som favorables, ja que som els enemics més ferms i coherents de l'opressió. Però en la mesura que la burgesia de la nació oprimida defensa el seu propi nacionalisme burgès, hi estem en contra. Lluitem contra els privilegis i la violència de la nació opressora, i de cap forma passem la lluita per privilegis de part de la nació oprimida.
Si, en la nostra agitació política, no proclamem i defensem la consigna del dret a la secessió, caurem a les mans, no tan sols de la burgesia, sinó també dels terratinents feudals i de l'absolutisme de la nació opressora. Kautsky fa temps emprà aquest argument contra Rosa Luxemburg, i l'argument és indiscutible. Quan, en la seva angúnia per no “ajudar” la burgesa nacionalista de Polònia, Rosa Luxemburg refusa el dret a la secessió en el programa dels marxistes de Rússia, ajuda de fet les Centúries Negres grans russes. Ajuda de fet la tolerància oportunistes dels privilegis (pitjors que privilegis!) dels gran russos.
Duta per la lluita contra el nacionalisme a Polònia, Rosa Luxemburg ha oblidat el nacionalisme dels grans russos, per bé que aquest nacionalisme siga el més fort en l'actualitat. És un nacionalisme que és més feudal que burgès, i que és el principal obstacle a la democràcia i a la lluita proletària. El nacionalisme burgès de qualsevol nació oprimida té un contingut democràtic general que es dirigeix contra l'opressió, i és en relació a això que li donem un suport incondicional. Alhora el distingim estrictament de la tendència cap a l'exclusivisme nacional; lluitem contra la tendència de la burgesia polonesa a oprimir els hebreus, etc.
Això és poc “pragmàtic” des del punt de vista de la burgesia i dels filisteus, però és l'única política en la qüestió nacional que és pragmàtica, i es base en els principis, i realment els promou, de la democràcia, la llibertat i la unitat proletària.
El reconeixement del dret a la secessió per tot; la consideració de cada demanda concreta de secessió des del punt de vista d'eliminar totes les desigualtats, tots els privilegis i totes les exclusions.
Consideram la posició d'una nació opressora. Pot una nació ésser lliure si oprimeix altres nacions? No pot. Els interessos de la llibertat de la població gran russa(1) requereixen una lluita contra aquesta opressió. La llarga i secular història de repressions dels moviments de les nacions oprimides, i la propaganda sistemàtica a favor d'aquesta repressió que venia de les classes “superiors” ha creat uns obstacles enormes a la causa de l'alliberament del propi poble gran rus, en la forma de prejudicis, etc.
Les Centúries Negres grans russes deliberadament reforces aquests prejudicis i els difonen. La burgesia gran russa els tolera o els perdona. El proletariat gran rus no pot assolir els seus propis objectius o netejar el camí del seu alliberament sense lluitar sistemàtica contra aquests prejudicis.
A Rússia, la creació d'un estat nacional independent roman, per ara, com un privilegi únic de la nació gran russa. Nosaltres, els proletaris grans russos, que no defensem cap privilegi, tampoc en defensem aquest. Lluitem sobre la base d'un estat determinat; unim els treballadors de totes les nacions que viuen en aquest estat; no podem garantir cap via particular de desenvolupament nacional, ja que marxem cap al nostre objectiu de classe per tots els camins possibles.
Amb tot, no podem avançar cap a aquest objectiu si no lluitem contra tot nacionalisme, i no sostenim la igualtat de les diverses nacions. Si Ucraïna, per exemple, està destinada a formar un estat independent, això és un afer que el determinaran milers de factor impredictibles. Sense provar de fer “prediccions”, sostenim fermament allò que resta fora de tot dubte: el dret d'Ucraïna de forma aquest estat. Respectem aquest dret; no sostenim els privilegis dels grans russos en relació als ucraïnesos; eduquem les masses en l'esperit del reconeixement d'aquest dret; en l'esperit de refusar els privilegis estatals per cap nació.
En els salts que totes les nacions han donat en el període de revolucions burgeses, els xocs i les lluites al voltant del dret a un estat nacional són possibles i probables. Els proletaris declarem que ens oposem als privilegis grans russos, i això és el que guia tota la nostra propaganda i agitació.
En la seva petició de “pragmatisme” Rosa Luxemburg ha perdut de vista la principal tasca pràctica del proletariat gran russ i del proletariat de les altres nacionalista: el de l'agitació i la propaganda quotidianes contra tots els privilegis estatals i nacionals, i pel dret, el dret igual de totes les nacions, a llur estat nacional. Aquest (en l'actualitat) és la nostra tasca principal en la qüestió nacional, ja que únicament d'aquesta forma defensarem els interessos de la democràcia i l'aliança de tots els proletaris de totes les nacions en una marxa igual.
Aquesta propaganda pot ésser “poc pragmàtica” des del punt de vista dels opressors grans russos, així com des del punt de vista de la burgesia de les nacions oprimides (totes dues demanen un “si” o un “no” definitius, i acusen els socialdemòcrates d'ésser “indecisos”). En realitat és aquesta propaganda l'única que assegura l'educació genuïnament democràtica i genuïnament socialista de les masses. És l'única propaganda que assegura la major oportunitat per a la pau nacional a Rússia, encara que continue com a estat miltinacional, o que es dividisca de la forma més pacífica (i sense fer mal a la lluita de classe proletària) en estats nacionals separats, si sorgeix la qüestió de la divisió.
Per explicar aquesta política — l'única política proletària — en la qüestió nacional de forma més concreta, examinarem l'actitud del liberalisme gran rus vers “l'autodeterminació de les nacions”, i l'exemple de la secessió de Noruega de Suècia.
(1)Un cert L. Vl. des de París considera aquest mot no-marxista. Aquest L. Vl. És divertidament “superklug” (massa intel·ligent per la meitat). I aquest “massa-intel·ligent-per-la-meitat” L. Vl. sembla que proca d'escriure un assaig sobre l'eliminació de les paraules “població”, “nació”, etc., del nostre programa de mínims (en tindre present la lluita de classes!).
Capítol cinquè: Els burgesos liberals i els socialistes oportunistes en la qüestió nacional
Ja hem vist que el següent argument és un dels “trumfos” de Rosa Luxemburg en la lluita contra el programa dels marxistes de Rússia: reconeixement del dret d'autodeterminació és el mateix que donar suport al nacionalisme burgès de les nacions oprimides. D'altra banda, diu, si considerem aquest dret com la simple lluita contra tota violència contra altres nacions, no cal un punt especial en el programa, ja que els socialdemòcrates s'oposen, en general, a tota opressió i desigualtat nacional.
El primer argument, que Kautsky provà irrefutablement gairebé fa vint anys, és un cas d'acusació d'altri pel nacionalisme propi, en la seva por del nacionalisme de la burgesia de les nacions oprimides, i que fa que Rosa Luxemburg realment faça el joc al nacionalisme negre dels grans russos! El seu segon argument és de fet una tímida fugida d'estudi en dir que el reconeixement de la igualtat nacional inclou el dret a la secessió. Si ho fa, llavors Rosa Luxemburg admet que, en principi, el nostre punt novè és correcte. Si no ho fa, no reconeix la igualtat nacional. Les fugides d'estudi no fan cap bé aquí!
Amb tot, la millor forma de provar aquests arguments i d'altres de similars és estudiar l'atitud de les diverses classes socials vers aquesta qüestió. Pels marxistes aquesta prova és obligatòria. Hem de partit d'allò que és objectiu; hem d'examinar les relacions entre les classes sobre aquest punt. En no fer-ho, Rosa Luxemburg és culpable dels grans pecats de la metafísica, de l'abstracció, dels tòpics i de les afirmacions vanes, etc., dels que prova d'acusar, debades, el seus oponents.
Discutim el programa dels marxistes de Rússia, és a dir, dels marxistes de totes les nacionalitats de Rússia. No hauríem d'examinar la posició de les classes dirigents de Rússia?
La posició de la “burocràcia” (deman perdó per aquest terme tan poc apropiat) i dels terratinents feudals de la nostra noblesa unida és ben coneguda. Refusen definitivament tan la igualtat de les nacionalitats com el dret d'autodeterminació. És d'ells l'antiga consigna dels dies de la servitud: autocràcia, ortodòxia i essencia nacional — darrer terme que es referia únicament a la nació gran russa. Fins i tot els ucraïnesos són considerats un poble “aliè” i la llur pròpia llengua és reprimida.
Fem una ullada, a la burgesia russa, que fou “cridada” a prendre part — una part molt modesta, certament, però una part fet i fet — en el govern, sota el sistema legislatiu i administratiu del “3 de juny”. No cal dir gaires paraules per provar que els octubristes segueixen les drets en aquesta qüestió. Malauradament, alguns marxistes posen molta menys atenció a la posició de la burgesia liberal gran russa, els progressistes i els cadets. I de fet qui no estudia aquesta posició i no li dóna una atenció acurada inevitablement caurà en abstraccions i frases buides en discutir sobre el dret d'autodeterminació de les nacions.
Per bé que ensinistrat en l'art d'evitar diplomàticament respostes directes a qüestions “desagradables”, Rec, l'òrgan principal del Partit Constitucional Democràtic, es veié obligat, en la seva controvèrsia amb el Pravda l'any passat, a fer algunes valuoses admissions. El problema començà amb el Congrès d'Estudiants de tota Ucraïna que es realitzà a Lvov l'estiu del 1913. El senyor Mogilijanskij, «l'expert ucraïnès» o el corresponsal a Ucraïna de Rec, escrigué un article abusivament envitricolat («deliris», «aventurerisme», etc.) sobre la idea que Ucraïna es pogués separar, una idea que Dontsov, nacionalista i socialista, havia defensat i que el congrés esmentat havia aprovat.
Si bé no s'identificava amb el senyor Dontsov, i declarava explícitament que era un socialista nacionalista i que molts marxistes ucraïnesos no hi eren d'acord, Rabocaja Pravda afirmà que el to de Rec, o més aviat, la forma que formulava la qüestió en principi, era inadequada i censurable per un demòcrata gran rus i per qualsevol que volgués passar per demòcrata. Que Rec repudie els Dontsov si ho vol, però, des del punt de vista dels principis, com a òrgan de la democràcia gran russa, que diu que és, no pot oblidar la llibertat de secessió, el dret de secessió.
Uns mesos després, Rec, n. 331, publicà una “explicació” del senyor Mogilijanskij, que havia llegit al diari ucraïnès Slijakhi, publicà a Lvoc, una resposta del senyor Dontsov, en la que, casualment, afirmava que “els atacs xovinistes de Rech han rebut l'única resposta de la premsa socialdemòcrata russa”. Aquesta “explicació” consistia en la triple repetició de l'afirmació que la “crítica a les receptes del senyor Dontsov” no tenen res a veure amb el refús del dret de les nacions d'autodeterminació”.
"Cal dir", escrigué el senyor Mogilijanskij, “que fins i tot 'el dret d'autodeterminació de les nacions' no és un fetitx [anoteu això!] fora de tota crítica: condicions nocives en la vida de les nacions poden donar lloc a tendències nocives en l'autodeterminació nacional, i el fet que aquestes siguen portades a la llum, vol dir que el dret de les nacions haja estat refusat'?
Com veieu, aquesta referència liberal a un “fetitx” era ben similar a la de Rosa Luxemburg. Era obvi que el senyor Mogilijanskij provada d'evitar una resposta directa a la qüestió de si reconeixia o no el dret d'autodeterminació política, és a dir, a la secessió.
El diari Proletarskaja Pravda, n. 4, de l'11 de desembre del 1913, també posava aquesta qüestió al senyor Mogilijanskij i al Partit Constitucional Demòcrata.
Després d'això Rec (n. 340) pubicà una resposta sense signatura, i per tant una afirmació editorial, oficial, a aquesta qüestió. Aquesta resposa es basa en tres punts:
1) el punt 11 del programa del Partit Constitucional Democràctic parla sense embuts, de forma precisa i clara del “dret de les nacions a la lliure autodeterminació cultural”.
2) Rec afirma que Proletarskaja Pravda “confon sense remei” l'autodeterminació amb el separatisme, amb la secessió d'una nació determinada.
3) “De fet, els cadets mai no han caigut en la defensa del dret de 'les nacions a la secessió' de l'estat rus”. (Veieu l'article “Liberalisme nacional i el dret d'autodeterminació de les nacions”, a Proletarskaja Pravda n. 12, 20 de desembre del 1913)
Considerem primer el segon punt de l'afirmació de Rec. Amb quina claredat mostra als Semkovskij, Liebman i Iurkevic i d'altres oportunistes alarmats per la “vaguedat” o la “indefinició” del terme “autodeterminació” és de fet, és a dir des del punt de vista de les relacions objectives de classe i de la lluita de classes a Rússia, simplement una represa de les proclames de la burgesia liberal i monàrquica!
Proletarskaja Pravda posà les següents tres qüestions als cavallers il·lustrats “constitucionals-demòcrates” de Rec: (1) neguen que, al llarg de tota la història de la democràcia internacional, i especialment d'ençà la meitat del segle XIX, l'autodeterminació de les nacions s'ha entès precisament com a autodeterminació política, com el dret de formar un estat nacional independent? (2) neguen que la ben coneguda resolució adoptada pel Congrés de la Internacional Socialista de Londres del 1896 li donava el mateix significat? i (3) neguen que Plekhanov, en escriure sobre l'autodeterminació en una data tan primerenca com el 1902, volia dir precisament autodeterminació política? Quan Proletarskaya Pravda posà aquestes tres qüestions, els cadets callaren!
No pronunciaren ni una sola paraula en resposta, ja que no tenien res a dir. Hagueren d'admetre tàcitament que Proletarskaya Pravda l'encertava absolutament.
Les denúncies liberals que el terme “autodeterminació” és vague i les dels socialdemòcrates que es “confon desesperadament” amb el separatisme no són més que intents d'embolicar-ho, i evitar el reconeixement d'un principi democràtica universalment establert. Si els Semkovskij, Liebman i Iurkevic no fossin tan ignorants, els hi faria vergonya dirigir-se als obrers amb aquest estil liberal.
Però seguim. Proletarskaya Pravda obligà Rec a admetre que, en el programa dels constitucionals-demòcrates, el terme autodeterminació “cultural” vol dir efectivament refús a l'autodeterminació política.
“De fet, els cadets mai no han caigut en la defensa del dret de 'les nacions a la secessió' de l'estat rus” — no l'hi mancava raó a Proletarskaya Pravda quan recomanava a Novoje Vremja i a Zemscina aquestes paraules de Rec com a prova de la “lleialtat” dels nostres cadets. El seu número 13563, Novoje Vremja, que mai, és clar, no perd una oportunitat per esmentar “els jueus” i satiritzar els cadetes, afirmà de totes formes:
“Allò que per als socialdemòcrates és un axioma de saviesa política [és a dir, el reconeixement del dret de les nacions a l'autodeterminació, a la secessió], ara comença a provocar desacords fins i tot entre els cadets”.
En declarar que “no han caigut mai en la defensa del dret de les nacions a la secessió de l'estat rus”, els cadets han adoptat, en principi, exactament la mateixa posició que Novoje Vremja. Aquest és precisament un dels punts fonamentals del liberalisme nacional dels cadets, de llur relació amb els Puriskevic, i de llur dependència, política, ideològica i pràctica, d'aquests. Proletarskaja Pravda escrigué: “Els cadets han estudiat història i saben prou bé que — per dir-ho suaument — la pràctica de l'antiga dreta dels Puriskevic d'agafeu-los i apreseu-los ha conduït sovint a accions de pogrom”. Tot i ésser perfectament conscients de l'origen i la natura feudals de la omnipotència dels Puriskevic, els cadets, no obstant, prenen llur posició sobre la base de les relacions i fronteres creades per aquella pròpia classe. Tot i que saben prou bé que gran part de le relacions i fronteres creades i fixades per aquesta classe és no-europea i anti-europea (diríem asiàtics si això no fos immerescut per part de japonesos i xinesos), els cadets, amb tot, les acceptem fins al darrer terme.
Així, s'ajusten als Puriskevic, s'hi arrosseguen, amb la por d'arriscar llur posició, els protegeixen del moviment popular, de la democràcia. Com escrigué Proletarskaja Pravda: “En efecte, això vol dir adaptar-se als interessos dels terratinents de mentalitat feudal i als pitjors prejudicis nacionalistes de la nació dominant, en lloc de combatre sistemàticament aquests prejudicis”.
Encara que són homes familiaritzats amb la història i que es proclamen demòcrates, els cadets ni tan sols proven d'afirmar que el moviment democràtic, que actualment és característic tan de l'Europa oriental com d'Àsia lluita per canviar-les amb el model dels països capitalistes civilitzats, deixarà intactes les fronteres fixades per l'època feudal, l'època de l'omnipotència dels Puriskevic i de l'engany d'amplis estrats de la burgesia i de la petita burgesia.
El fet que la qüestió es posàs en la controvèrsia entre Proletarskaja Pravda i Rec no era simplement una qüestió literària, sinó que implicava un afer polític real del dia, ho provà, entre d'altres coses, la darrera conferència del Partit Constitucional Democràtic que tingué lloc entre el 23 i el 25 de març de 1914; en el report oficial d'aquesta conferència al Rec (n. 83, del 26 de març del 1914) hi llegim:
“També tingué lloc una discussió particularment forta sobre els problemes nacionals. Els diputats de Kíev, que rebien el suport de N. V. Nekrasov i A. M. Kolijubakin, assenyalaren que la qüestió nacional esdevenia un factor clau, al qual calia fer cara d'una forma més resolta que no pas s'havia fet. F. F. Kokoskin assenyalà, amb tot [aquest “amb tot” és com el “però” de Scedrin — “les orelles no creixen mai per damunt del cap, mai!”] que tan el programa com l'experiència política anterior demanava que les 'fórmules elàstiques' de 'l'autodeterminació política de les nacionalitats' es fecen servir amb molta cura".
La línia més notòria de raonament a la conferència cadet mereix una atenció seriosa de part de tots els marxistes i de tots els demòcrates. (Assenyalarem entre parèntesis que Kievskaja Mijsl, que evidentment és ben informada i que sens dubte presenta les idees del senyor Kokoskin correctament, afegí que, naturalment, com a advertència als seus oponents, hi havia un especial perill de “desintegració” de l'estat).
El report oficial de Rec està dissenyat amb una consumada experiència diplomàtica per tal d'aixecar el vel tan poc com siga possible i d'amagar tot el que es puga. Amb tot, en línies generals, el que tingué lloc a la conferència cadet és força clar. Els delegats burgesos liberals, que estaven familiaritzats amb l'estat de les coses a Ucraïna, i els cadets “d'esquerres” posaren la qüestió precisament de l'autodeterminació política de les nacions. Altrament, no hi hauria calgut la crida del senyor Kokoskin que aquesta “fórmula” calia fer-la anar “amb molt cura”.
El programa cadet, que òbviament coneixien els delegats de la conferència cadet, parla d'autodeterminació “cultural” i no política. Així, el senyor Kokoskin defensava el programa contra els delegats ucraïnesos, i contra els cadets d'esquerres; defensava l'autodeterminació “cultural” com a oposada a l'autodeterminació “política”. És perfectament clar que en oposar autodeterminació “política”, en advertir del perill de la “desintegració de l'estat” i d'afirmar que la fórmula “d'autodeterminació política” era “elàstica” (amb força coincidència amb Rosa Luxemburg!), el senyor Kokoskin defensava el liberalisme nacional gran rus contra els elements més “esquerranosos” o més democràtics del Partit Constitucional Democràtic i també contra la burgesia ucraïnesa.
El senyor Kokoskin guanyà momentàniament la conferència cadet, com es fa evident en la maliciosa expressió “amb tot” del report de Rec; el liberalisme nacional gran rus ha triomfat entre els cadets. No ajudarà aquesta victòria a aclarir les idees d'aquells individus malaconsellats que hi ha entre els marxistes de Rússia que han començat, com el cadets, a tenir por de les “fórmules elàstiques d'autodeterminació política de les nacionalitats”?
Examinam, "amb tot", la substància de la línia de pensament del senyor Kokoskin. En referir-se a “l'experiència política passada” (és a dir, evidentment, a l'experiència del 1905, quan la burgesia gran russa s'alarmà pels seus privilegis nacionals i atemorí els cadets amb les seves pors), i també en advertir del perill de la “desintegració de l'estat”, el senyor Kokoskin mostrà que entenia perfectament bé que l'autodeterminació política no pot voler dir res més que el dret de secessió i de formació d'un estat nacional independent. La qüestió és — com s'haurien d'interpretar les pors del senyor Kokoskin a la llum de la democràcia en general, i de la lluita de la classe proletària en particular?
El senyor Kokoskin ens hauria fet creure que el reconeixement del dret de secessió incrementa el perill de la “desintegració de l'estat”. Aquest és el punt de vista del comissari Mijmretsov, la consigna del qual era “agafeu-los i empresoneu-los”. Des del punt de vista de la democràcia en general, el cas és del tot oposat: el reconeixement del dret de secessió redueix el perill de la “desintegració de l'estat”.
El senyor Kokoskin raona exactament igual com ho fan els nacionalistes. En el seu darrer congrés atacaren els “mazeppistes” ucraïnesos. El moviment ucraïnès, afirmaven el senyor Savenko i els seus, amenaça d'afeblir els lligams entre Ucraïna i Rússia, ja que l'ucraïnofília austríaca és el reforçament dels lligams dels ucraïnesos amb Àustria! Queda sense explicar per què Rússia no pot "reforçar" els seus lligams amb els ucraïnesos amb el mateix mètode que els Savenko denuncien que empra Àustria, és a dir, amb la concessió als ucraïnesos de llibertat lingüística, autogovern i un parlament autònom.
Els arguments dels Savenko i dels Kokoskin són exactament iguals, i des del punt de vista purament lògic són igual de ridículs i absurds. No és clar que com més llibertat gaudisca la nacionalitat ucraïnesa en un determinat país, més forts seran els lligams en aquell país? Hom esperaria que aquesta tautologia no seria discutida sense abandonar completament totes les premises de la democràcia. Pot haver-hi una major llibertat nacional, com a tal, que la llibertat de secessió, que la llibertat de formar un estat nacional independent?
Per aclarir aquesta qüestió, que ha estat tan embolicada pels liberals (i per aquells que s'han desviat tant com per fer-se'n ressó), citarem un exemple ben simple. Posem la qüestió del divorci. En el seu article Rosa Luxemburg escriu que l'estat democràtic centralitzat, en concedir autonomia a les parts constituents, hauria de conservar les seccions legislatives més importants, com la legislació sobre el divorci, sota la jurisdicció del parlament central. La preocupació per que l'autoritat central de l'estat democràtic retinga el poder per permetre el divorci s'entén fàcilment. Els reaccionaris s'oposen a la llibertat de divorci; diuen que cal “fer-la anar amb molta cura”, i en veu alta declaren que significa la “desintegració de la família”. Els demòcrates, però, creuen que els reaccionaris són hipòcrites, que en realitat defensen la omnipotència de la policia i de la burocràcia, els privilegis d'un dels sexes, i la pitjor mena d'opressió de la dona. Creuen que de fet la llibertat de divorci no provocarà la “desintegració” de la família sinó que, contràriament, la reforçarà sobre una base democràtica, que és l'única base possible i duradora en una societat civilitzada.
Acusar els que defensen la llibertat d'autodeterminació, és a dir la llibertat de secessió, d'animar el separatisme, és tan ximple i hipòcrita com acusar als que defensen la llibertat de divorci d'animar la destrucció dels lligams familiars. De la mateixa forma que a la societat burgesa els defensors del privilegi i de la corrupció, sobre els que recolzen el matrimoni burgès, s'oposen a la llibertat de divorció, igualment, en l'estat capitalista, el refús a la llibertat d'autodeterminació, és a dir, el dret de les nacions a la secessió, no significa cap altra cosa que la defensa dels privilegis de la nació dominant i dels mètodes policials d'administració, en detriment dels mètodes democràtics.
Sens dubte, el joc brut que sorgeix de totes les relacions que hi ha en la societat capitalista sovint porta els membres del parlament i els periodistes a deixar-se dur per xerrameques frívoles i absurdes sobre la secessió de tal o tal nació. Però tan sols els reaccionaris poden permetre's espantar-se (o fer veure que s'espanten) en sentir-ho dir. Qui defensa principis democràtics, és a dir, qui insisteix que la qüestions d'estat les han decidir les masses populars, sap que hi ha una “tremenda distància” [citem la comèdia de Griboiedov La intel·ligència fa la infelicitat] entre el que els polítics xerren i el que el poble decideix. Per llur experiència diària les masses saben perfectament bé el valor dels llaços geogràfics i econòmics i els avantatges d'un gran mercat i d'un gran estat. Voldran, per tant, recòrrer a la secessió tan sols i l'opressió i la tensió nacionals fan absolutament intolerable la vida comuna i eclipsen qualsevol relació econòmica. En aquest cas, els interessos del desenvolupament capitalista i de la llibertat de la lluita de classes els anirà millor amb la secessió.
Així, des de qualsevol perspectiva, els arguments del senyor Kokoskin, resulten ésser el cim de l'absurd i una mofa dels principis de la democràcia. I així encara hi ha una certa lògica en aquests arguments, la lògica dels interessos de classe de la burgesia gran russa. Com la majoria de membres del Partit Constitucional Democràtic, el senyor Kokoskin és un lacai dels moneders de la burgesia. Defensa els seus privilegis en general, i els seus privilegis estatals en particular. Els defensa colze amb colxe amb Puriskevic, amb la única diferència que Puriskevic té més fe en el garrot feudal, mentre Kokoskin i els altres s'adonen que el garrot resultà molt malmès el 1905, i confien més en els mètodes burgesos d'enganyar les masses, com ara atemorir la petita burgesia i els camperols amb l'espectre de la “desintegració de l'estat”, i de confondre'ls amb frases que barregen la “llibertat dels pobles” amb la tradició històrica, etc.
L'hostilitat dels liberals al principi de l'autodeterminació política de les nacions tan sols pot tindre un significat real de classe, i un de sol: el nacional-liberalisme, la defensa dels privilegis estatals de la burgesia gran russa. I els oportunistes entre els marxistes de Rússia, que actualment, sota el règim del 3 de juny, s'oposen al dret d'autodeterminació de les nacions — el liquidacionista Semokovskij, el lliguista Liebman, el petit-burgès ucraïnès Iurkevic — segueixen de fet l'estel dels nacionals-liberals, i corrompen la classe treballadora amb idees nacionals-liberals.
Els interessos de la classe treballadora i de la seva lluita contra el capitalisme exigeixen la solidaritat i la unitat més estreta dels obrers de totes les nacions; exigeixen la resistència a la política nacionalista de la burgesia de qualsevol nacionalitat. Per tant, els socialdemòcrates es desviarien de la política proletària i subordinarien els obres a la política de la burgesia si repudiassen el dret d'autodeterminació de les nacions, és a dir, el dret d'una nació oprimida a la secessió, o si donassin suport a totes les demandes nacionals de la burgesia de les nacions oprimides. No hi ha cap diferència pel treballador assalariat entre ésser explotat principalment per la burgesia gran russa o bé per una burgesia no-russa, o per la burgesia polonesa per comptes de l'hebrea, etc. El treballador assalariat que ha arribat a entendre que els seus interessos de classe són tan indiferents respecte dels privilegis estatals dels capitalistes gran russos com de les promeses dels capitalistes polonesos i ucraïnesos d'establir un paradís terrenal quan obtinguen privilegis estatals. El capitalisme es desenvolupa i ho farà de totes formes, tan en estats integrats per una població mixta com per estats nacionals separats.
En qualsevol cas el treballador assalariat serà subjecte d'explotació. La lluita existosa contra l'explotació requereix que el proletariat es lliure del nacionalisme, i siga absolutament neutral, per així dir-ho, en la lluita per la supremacia que hi ha entre la burgesia de diverses nacions. Si el proletariat de qualsevol nació dóna el més petit suport als privilegis de la “seua” burgesia nacional, allò durà inevitablement a la desconfiança devers el proletariat d'altres nacions; afeblirà la solidaritat internacional de classe dels obrers i els dividirà, per goig de la burgesia. El refús del dret d'autodeterminació o a la secessió implica inevitablement, a la pràctica, donar suport als privilegis de la nació dominant.
Tindre una confirmació més clara d'això si veiem el cas concret de la secessió noruega de Suècia.
Capítol sisè: La secessió noruega de Suècia
Rosa Luxemburg cita precisament aquest exemple i el discuteix així:
«El darrer esdeveniment històric de les relacions federals, la secessió noruega de Suècia — que ràpidament fou utilitzada per la premsa social-patriòtica polonesa (veieu Naprzód de Krakaw) com a signe que confirmava la força i la natura progressiva de la tendència cap a la secessió estatal — quan alhora donaven una prova clara que el federalisme i la secessió que el complementa, no són en cap cas una expressió de progrés o de democràcia. Després de l'anomenada 'revolució' noruega, que consistia en el fet que el rei suec havia estat deposat i comminat a abandonar Noruega, els noruecs passaren alegrement a escollir un altre rei, després d'haver refusat, per referèndum nacional, la proposta d'establir-hi una república. Allò que els admiradors superficials de tots els moviments socials i de qualsevol cosa que sone a independència consideraven una 'revolució' era simplement una manifestació de particularisme camperol i petit-burgès, el desig de tindre un rei 'propi' a sou llur per comptes del que els hi havia imposat l'aristocràcia sueca, i era, per tant, un moviment que no tenia res a veure amb la revolució. Al mateix temps, la dissolució de la unió entre Suècia i Noruega mostrà fins a quin punt, també en aquest cas, la federació que hi havia hagut era únicament l'expressió d'interessos purament dinàstics i, per tant, una simple forma monàquica i reaccionària». (Przegad.)
Això és literalment tot el que Rosa Luxemburg havia de dir del particular! Hem d'admetre que li era difícil revelar la indefensió de la seva postura d'una forma tan destacada com en aquest cas concret.
La qüestió era, i és: han de tindre els socialdemòcrates d'un estat nacional mixt un programa que reconega el dret d'autodeterminació o de secessió?
Que ens diu l'exemple de Noruega, citat per Rosa Luxemburg, d'aquest punt?
La nostra autora gira i remena, exerceix la seua saviesa i ens adreça a Naprzód, però no respon la qüestió! Rosa Luxemburg parla de tot el que hi ha sota el sol per tal de no haver de dir ni una sola paraula sobre el punt que realment ens ocupa!
Sens dubte, en desitjar tindre un rei propi a sou llur i en refusar, per referèndum nacional, la proposta d'establir-hi una república, la petita burgesia noruega mostrà unes actituds filistees extremadament roïnes. Sens dubte, Naprzód mostrà unes actituds igualment roïnes i igualment filistees en no adonar-se'n.
Però què hi té a veure tot això?
La qüestió que es discutia era el dret d'autodeterminació de les nacions i l'actitud que havia d'adoptar el proletariat socialista davant d'aquest dret! Per què, doncs, Rosa Luxemburg no respon la qüestió per comptes de fugir d'estudi?
Hom diu que per a un ratolí no hi ha bèstia més forta que un gat. Per a Rosa Luxemburg no hi ha evidentment cap bèstia més forta que el «Frassi». «Frassi» és el malnom del «Partit Socialista Polonès», l'anomenat sector revolucionari, i el diari de Krakaw Naprzód comparteix les idees d'aquest «sector». Rosa Luxemburg es troba tan encegada per la seua lluita contra el nacionalisme d'aquell «sector» que perd tot de vista tret de Naprzód.
Si Naprzód diu «sí», Rosa Luxemburg considera un deure sagrat dir un «no» immediat, sense aturar-se a pensar si en fer-ho no mostra una independència de Naprzód, sinó, contràriament, una dependència ridícula del «Frassi» i una incapacitat per veure les coses des d'un punt de mira més profund i ample que el relleu de Krakaw. Naprzód, naturalment, és un desastre i de cap manera és un òrgan marxista; però això no ens pot fer deixar d'analitzar adequadament l'exemple de Noruega, una vegada l'hem escollit.
Per analitzar aquest exemple de forma marxista, hem de tractar no amb els vicis dels terriblement roïns del «Frassi», sinó, primer que tot, amb els trets històrics i concrets de la secessió noruega de Suècia i, en segon lloc, amb les tasques que hagué afrontar el proletariat de tots dos països implicats en la secessió.
Els lligams geogràfics, econòmics i lingüístics entre Noruega i Suècia són tan estrets com els que hi entre els grans russos i moltes altres nacions eslaves. Però la unió entre Noruega i Suècia no era voluntària, i en treure la qüestió de la «federació» Rosa Luxemburg parlava per parlar, simplement perquè no sabia què dir. Noruega fou cedida a Suècia pels monarques durant les guerres napoleòniques, contra la voluntat dels noruecs; i els suecs hagueren de dur tropes a Noruega per sotmetre-la.
Malgrat la gran autonomia que gaudia Noruega (tenia parlament propi, etc.), hi hagué topades constants entre Noruega i Suècia durant moltes dècades després de la unió, i els noruecs hagueren de treballar dur per lliurar-se del jou de l'aristocràcia sueca. Finalment, l'agost del 1905, ho aconseguiren: el parlament noruec resolgué que el rei suec ja no era rei de Noruega i, en posterior referèndum, la immensa majoria del poble noruec (uns 200.000 contra uns pocs centenars) votaren la secessió completa de Suècia. Després d'un breu període d'indecisió, els suecs es rendiren al fet de la secessió.
Aquest exemple ens mostra sobre quins fonaments s'hi poden realitzar els casos de secessió, com tenen lloc efectivament sota les modernes relacions econòmiques i polítiques, i la forma que adopta la secessió en condicions de llibertat política i de democràcia.
Cap socialdemòcrata negarà — si no és que professa indiferència per les qüestions de llibertat política i de democràcia (i en aquest cas naturalment ja no és socialdemòcrata) — que aquest exemple prova idealment que és deure dels obrers amb consciència de classe de realitzar una propaganda sistemàtica i preparar el terreny per la solució dels conflictes que puguen sorgir de la secessió de nacions, no «a la russa», sinó tan sols a la manera com se solucionà el 1905 entre Noruega i Suècia. Això és exactament el que s'hi diu en el programa pel reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions. Però Rosa Luxemburg provà d'esquivar un fet que s'oposava a la seua teoria tot atacant el filisteïsme dels filisteus noruecs i del Naprzód de Krakaw; ja que entenia perfectament bé que aquest fet històric refuta completament les frases on diu que el dret d'autodeterminació de les nacions és una «utopia» o el dret «de menjar en plats d'or», etc. Frases que tan sols expressen una creença pretenciosa i oportunista en la immutabilitat de l'actual arrenglerament de forces entre les nacionalitats de l'Europa oriental.
Continuam. En la qüestió de l'autodeterminació de les nacions, com en qualsevol atra qüestió, ens interessa, primerament i principal, l'autodeterminació del proletariat d'una determinada nació. Rosa Luxemburg evita silenciosament de nou aquesta qüestió, ja que se n'adona que una anàlisis d'això sobre la base de l'exemple de Noruega, que ella mateixa ha escollit, resultaria desastrosa per la seua «teoria».
Quina posició prengué el proletariat noruec i suec, i que de fet havia de prendre, en el conflicte sobre la secessió? Després de la secessió de Noruega, els obrers amb consciència de classe de Noruega haurien votat naturalment per una república(1), i si qualcuns socialistes votaren una altra cosa, simplement mostra com de profund és de vegades l'oportunisme filisteu en el moviment socialista europeu. No hi poden haver dues opinions sobre això, i ho esmentam tan sols perquè Rosa Luxemburg prova d'ocultar el tema entre línies. No sabem si el programa socialista de Noruega feia obligatori pels socialdemòcrates noruecs la defensa d'unes idees particulars sobre la qüestió de la secessió. Assumirem que no ho feien, i que els socialistes noruecs ho deixaven com una qüestió oberta en la mesura que l'autonomia de Noruega donàs prou marge per conduir lliurament la lluita de classes, o en la mesura que els xocs continus amb l'aristocràcia sueca no obstaculitzassen la llibertat en la vida econòmica. Però no es pot discutir que el proletariat noruec s'havia d'oposar a aquesta aristocràcia i donar suport a la democràcia agrària noruega (amb totes les seues limitacions filistees).
I el proletariat suec? És de tots conegut que els terratinents suecs, animats pel clergat suec, defensaren la guerra contra Noruega. Com que Noruega era molt més feble que Suècia, ja havia experimentat una invasió sueca, i l'aristocràcia sueca té un pes enorme en el seu propi país, aquesta crida a la guerra suposà un greu perill. Podem ésser segurs que els Kokoskin suecs esmerçaren molt temps i energies en provar de corrompre els caps del poble suec amb crides a «fer ús» de les «fórmules elàstiques d'autodeterminació política de les nacions amb cura» i amb descripcions aterradores del perill de la «desintegració de l'estat» i amb l'afirmació que la «llibertat dels pobles» era compatible amb la tradició de l'aristocràcia sueca. No hi pot haver el més petit dubte que els socialdemòcrates suecs haurien traït la causa del socialisme i de la democràcia si no haguessin combatut amb totes les forces tant la ideologia com la política dels terratinents i dels «Kokoskin», i si no haguessen demanat, no únicament la igualtat de les nacions en general (quelcom que els Kokoskin també subscriuen), sinó també el dret d'autodeterminació de les nacions, i la llibertat de Noruega de separar-s'hi.
L'estreta aliança entre els obrers noruecs i suecs, la completa solidaritat fraternal de classe, guanyà amb el reconeixement dels obrers suecs del dret de secessió dels noruecs. Això va convèncer els obrers noruecs que els obrers suecs no s'havien infectat de nacionalisme suec i que posaven la fraternitat amb els proletaris noruecs per davant dels privilegis de la burgesia i l'aristocràcia sueques. La dissolució dels lligams imposats sobre Noruega pels monarques europeus i l'aristocràcia sueca reforça els lligams entre els obrers noruecs i suecs. Els obrers suecs han demostrat que malgrat totes les vicissituds de la política burgesa — les relacions burgeses poden comportar una repetició de la subjecció forçosa dels noruecs al suecs! — seran capaços de preservar i defensar la completa igualtat i la solidaritat de classe dels obrers de totes dues nacions en la lluita contra la burgesia sueca i noruega.
A més, això revela com de poc fonamentals i àdhuc frívols són els intents que de vegades fa el «Frassi» per emprar els nostres desacords amb Rosa Luxemburg contra la socialdemocràcia polonesa. El «Frassi» no és un partit proletari o socialista, sinó un partit nacionalista petit-burgès, semblant als socialrevolucionaris polonesos. No hi ha hagut, ni hi pot haver, cap qüestió que uneixi els socialdemòcrates russos i aquest partit. D'altra banda cap socialdemòcrata rus s'ha «penedit» de les relacions estretes i de la unitat que hem establert amb els socialdemòcrates polonesos. Els socialdemòcrates polonesos han donat un gran servei històric amb la creació del primer partit proletari realment marxista de Polònia, un país immers en les aspiracions i passions nacionalistes. I el servei que han fet els socialdemòcrates polonesos és gran, no perquè Rosa Luxemburg haja parlat per parlar del punt novè del programa dels marxistes russos, sinó malgrat aquesta trista circumstància.
La qüestió del «dret d'autodeterminació» és òbviament menys important pels socialdemòcrates polonesos que pels russos. És força comprensible que en llur zel (sovint una mica excessiu, potser) per combatre la petita burgesia de Polònia, encegada pel nacionalisme, els socialdemòcrates polonesos en facen un gra massa. Cap marxista rus no ha pensat mai en retreure els socialdemòcrates polonesos l'oposició a la secessió de Polònia. Aquests socialdemòcrates l'erren tan sols quan, com Rosa Luxemburg, proven de negar la necessitat d'incloure el reconeixement del dret d'autodeterminació en el programa dels marxistes russos.
A la pràctica això és com provar d'aplicar les relacions, enteses segons el patró de Krakaw, a tots els pobles i nacions que habiten Rússia, inclosos els gran russos. Significa dir «són els nacionalistes polonesos els qui s'equivoquen en tot», i no els socialdemòcrates russos ni els internacionals.
Ja que la socialdemocràcia internacional defensa el reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions. Això és el que hi discutirem tot seguit.
(1)Com la majoria de la nació noruega era favorable a la monarquia alhora que el proletariat volia una república, el proletariat norueca feia cara, per dir-ho en línies generals, a l'alternativa de la revolució, si les condicions eren apropiades, o a sotmetre's a la voluntat de la majoria i continuar la feina de propaganda i agitació.
Capítol setè: La resolució del Congrés Internacional de Londres del 1896
Aquesta resolució diu:
"Aquest Congrés declara que defensa el ple dret de cada nació a l'autodeterminació [Selbstbestimmungsrecht] i expressa la seva simpatia vers els obrers de totes els països que actualment pateixen sota el jou militar, nacional o d'altres absolutismes. Aquest Congrés crida els obrers de tots aquests països a unir-se als rengles dels obrers amb consciència de classe [Klassenbewusste — els que comprenen llurs interessos de classe] de tot el món per tal de lluitar plegats per la derrota del capitalisme internacional i per la conquesta dels objectius de la socialdemocràcia internacional”.(1)
Com ja ho hem assenyalat, els nostres oportunistes — Semkovskij, Liebman i Iurkevic — simplement desconeixen aquesta resolució. Però Rosa Luxemburg la coneix i cita tot el text, que conté la mateixa expressió que contenia el nostre programa, és a dir, “autodeterminació”.
Com s'ho fa Rosa Luxemburg per desfer-se d'aquest obstacle en el camí de la seva “original” teoria?
Oh, molt senzillament... tot l'èmfasi rau en la segona part de la resolució... el seu caràcter de declaració... hom tan sols s'hi pot referir per error!
La feblesa i la profunda confusió de la nostra autora són simplement sorprenents. Habitualment sols els oportunistes parlen dels punts coherents per la democràcia i el socialisme del nostre programa com de simples declaracions, i covardament eviten de debatre-ls obertament. Aparentment hi ha una raó per la que Rosa Luxemburg cau aquesta vegada en la companyia deplorable dels Semkovskij, Liebman and Iurkevic. Rosa Luxemburg no gosa de dir obertament si considera la resolució anterior correcta o errònia. Remena i embolica com si tractés amb un lector poc atent o mal informat, que oblidàs la primera part de la resolució quan comença a llegir la segona, o que mai no ha sentit parlar de la discussió que hi hagué en la premsa socialista abans dels Congrés de Londres.
Rosa Luxemburg s'erra greument, però, si s'imagina que, als ulls dels obrers amb consciència de classe de Rússia, pot passar per damunt de la resolució de la Internacional sobre un tema d'importància fonamental, sense ni provar d'analitzar-la críticament.
El punt de vista de Rosa Luxemburg fou proclamat durant la discussió que tingué lloc abans del Congrés de Londres, principalment en les columnes de Die Neue Zeit, òrgan dels marxistes alemanys; en essència aquest punt de vista fou derrotat en la Internacional ! Aquesta és la clau, que el lector rus ha de conservar particular en ment.
El debat girà en torn de la qüestió de la independència de Polònia. Es presentaren tres punts de vista:
1. El del “Frassi”, en nom del qual hi parlà Haecker. Volien que la Internacional inclogués en el seu propi programa la demanda d'independència per a Polònia. La moció no fou adoptada i aquest punt de vista fou derrotat a la Internacional.
2. El punt de vista de Rosa Luxemburg, és a dir, els socialistes polonesos no han de demanar la independència per a Polònia. Aquest punt de vista s'oposava completament a la proclamació del dret d'autodeterminació de les nacions. Fou igualment derrotat a la Internacional.
3. El punt de vist que elaborà en aquell moment K. Kautsky, que s'oposà a Rosa Luxemburg i demostrà que el seu materialisme era extremadament “parcial”; d'acord amb Kautsky, la Internacional no podia en aquell moment fer de la independència de Polònia un punt del seu programa; però els socialistes polonesos tenien tot el dret a defensar aquesta reivindicació. Des del punt de vista dels socialistes era sens dubte un error ignorar les tasques d'alliberament nacional en una situació on hi havia una opressió nacional.
La resolució de la Internacional reprodueix les propostes més essencials i fonamentals d'aquest punt de vista: d'una banda, el reconeixement absolutament directe i inequívoc del ple dret d'autodeterminació de les nacions; de l'altra, la crida igualment inequívoca als obrers per la unitat international en llur lluita de classe.
Pensem que aquesta resolució és absolutament correcte, i que, pels països de l'Europa oriental i de l'Àsia d'inicis del segle XX, és aquesta resolució, amb les seves dues parts enteses plegades, la que ens dóna l'única orientació correcta de la política de la classe proletària en la qüestió nacional.
Tractem els tres punts de vista esmentats amb un detall més gran.
Com sabem, Karl Marx i Friedrich Engels consideraren el deure de tota la democràcia de l'Europa occidental, i més encara, de la socialdemocràcia, de donar un suport actiu a la reivindicació polonesa d'independència. Pel període dels anys 1840 i 1860, el període de les revolucions burgeses a Àustria i a Alemanya, i el període de la “reforma agrària” a Rússia [l'abolició de la servitud el 1861], aquest punt de vista era força correcte i l'únic que era coherentment democràtic i proletari. En la mesura que les masses populars de Rússia i de la majoria dels països eslaus encara anaven a les palpentes i en la mesura que no hi havia moviments democràtics independents i de masses en aquells països, el moviment d'alliberament [1863-64] del poble de Polònia agafava una importància immensa i destacada des del punt de vista, no tan sols de la democràcia russa, o de l'eslava, sinó de tota la democràcia europea.(2)
Però mentre el punt de vista de Marx era força correcte pels anys quaranta, cinquanta i pel tercer quart del segle dinou, deixà de ser-ho amb l'arribada del segle vint. Els moviments democràtics independents, i fins i tot un moviment proletari independent, han sorgit a la majoria de països eslaus, fins i tot a Rússia, un dels països eslaus més endarrerits. La Polònia aristocràtica ha desaparegut, i ha donat pas a una Polònia capitalista. Sota aquestes circumstàncies Polònia no podia fer més que perdre la seva excepcional importància revolucionària.
L'intent del PSP (el Partit Socialista Polonès, l'actual “Frassi”) del 1896 de “fixar” per sempre el punt de vista que Marx havia defensat en una època diferent era un intent d'emprar la lletra del marxisme contra l'esperit del marxisme. Els socialdemòcrates polonesos eren força encertats en atacar el nacionalisme extrem de la petita burgesia polonesa i en assenyalar que la qüestió nacional era de segona importància pels obrers polonesos, per tal de crear per primera vegada un partit purament proletari a Polònia per tal de proclamar l'extremada importància del principi que els obers polonesos i els russos havien de mantindre l'aliança més estreta en llur lluita de classes.
Però això implicava que a principis del segle vint la Internacional podia considerar el principi de l'autodeterminació política de les nacions, o el dret de secessió, com innecessari per l'Europa oriental i Àsia? Això hauria estat un gran absurd, i admetre alhora (teòricament) que s'havia consumat la reforma democràtica burgesa dels estats turc, rus i xinès; de fet hauria estat (a la pràctica) una defensa de l'oportunisme vers l'absolutisme.
No. En una època en la que les revolucions democràtiques burgeses han començat, en aquest període de desvetllament i intensificació dels moviments nacionals i de la formació de partits proletaris independents, la tasca d'aquests partits en relació a la política nacional ha d'ésser doble: reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacions, ja que la reforma democràtica burgesa no s'ha completat i ja que la democràcia de la classe treballadora lluita coherentment, seriosament i sincerament (i no a la forma liberal dels Koskoskin) per la igualtat de drets de les nacions; així doncs, per una estreta i sòlida aliança en la lluita de classe dels proletaris de totes les nacions de cada estat, malgrat tots els canvis històrics i totes les modificacions frontereres fetes per la burgesia.
És aquesta doble tasca del proletaria la que formula la resolució del 1896 de la Internacional. Aquesta és la substància, el principi, de la resolució adoptada per la Conferència dels Marxistes Russos que tingué lloc l'estiu del 1913. Algunes persones afirmen que veuen una “contradicció” en el fet que mentre el punt 4 d'aquesta resolució, que reconeix el dret d'autodeterminació i de secessió, sembla “concedir” el màxim al nacionalisme (quan en realitat, el reconeixement del dret de totes les nacions a l'autodeterminació suposa un màxim de democràcia i un mínim de nacionalisme), el punt 5 adverteix els obrers contra les consignes nacionalistes de la burgesia de cap nació i demana la unitat i la cohesió dels obrers de totes les nacions en organitzacions proletàries internacionalment unificades. Però això és una “contradicció” tan sols per les ments extremadament superficials, ja que, per exemple, no poden copsar per què la unitat i la solidaritat de classe del proletariat suec i noruec guanyà quan els obrers suecs defensaren la llibertat de Noruega de separar-se i de formar un estat independent.
(1)Veieu el report oficial alemany del Congrés de Londres: Verhandlungen und Beschlüsse des internationalen sozialistischen Arbeiterund Gewerkschafts-Kongresses zu London, vom 27. Juli bis 1. August 1896, Berlin, l897, S. 18. S'ha publicat un pamflet rus on es contenen les decisions dels congressos de la Internacional en la que la paraula “autodeterminació” es tradueix incorrectament com a “autonomia”.
(2)Seria un bon treball de recerca històrica la comparació de la posició d'un noble rebel polonès del 1863 amb la d'un demòcrata revolucionari de Rússia, Cernijsevskijm que (com Marx), fou capaç d'apreciar la importància del moviment polonès, i amb la del petit-burgès ucraïnès Dragomanov, que escrigué molt més tard i que expressà les idees d'un camperol, tan ignorant i lent, i tan vinculat al seu pilar de fems, que el seu odi legítim a la noblesa polonesa li privà de veure la importància d'aquesta lluita per la democràcia de tota Rússia. (Cf. Dragomanov La Polònia històrica i la democràcia gran russa). Dragomanov es mereixia del tot els fervents petons que li llençà posteriorment el senyor P. B. Struve, que en aquell temps esdevingué un nacional-liberal.
Capítol vuitè: L'utòpic Karl Marx i la pragmàtica Rosa Luxemburg
En dir que la independència polonesa és una “utopia” i repetir-ho ad nauseam, Rosa Luxemburg exclamar irònicament: Per què no recollir la reivindicació de la independència d'Irlanda?
La “pragmàtica” Rosa Luxemburg evidentment no coneix quina era l'actitud de Marx vers la independència irlandesa. Paga la pena mentre ens hi endinsem, mostra com s'analitzà una reinvindació concreta d'independència nacional des d'un punt de vista genuïnament marxista, i no oportunista.
Era costum de Marx “sondejar” els seus coneguts socialistes, com en deia, per provar-ne la inteligència i la fermesa de llurs conviccions. Després de conèixer Lopatin, Marx escrigué a Engels el 5 de juliol del 1870, on hi donava una opinió plena d'elogis del jove socialista rus alhora que en deia:
"Polònia és el seu punt feble. Sobre aquest punt parla de manera molt semblant a com ho fa un anglès — diguem-ne, un cartista anglès de la vella escola — sobre Irlanda".
Marx posa en dubte un socialista que pertany a una nació opressora per la seva actitud vers la nació oprimida i tot d'una revela un defecte comú als socialistes de les nacions dominants (l'anglesa i la russa): el fet de no entendre llurs deures socialistes vers les nacions sotmeses, la repetició que fan dels prejudicis adquirits de la burgesia de la “nació dominant”.
Abans d'entrar en les valoracions positives de Marx sobre Irlanda, cal que assenyalem en general que l'actitud de Marx i Engels era estrictament crítica, i que en reconeixien que la importància estava condicionada històricament. Així, Engels escrigué a Marx el 23 de maig del 1851, per dir-li que l'estudi de la història el portava a treure conclusions pessimistes del cas de Polònia, i que la importància d'aquest seria provisional — tan sols fins que no hi hagués una revolució agrària a Rússia. El paper dels polonesos en la història era el de “cap calents”. “I hom no pot assenyalar ni un sol exemple on Polònia haja representat amb succés el progrés, ni tan sols respecte de Rússia, o on haja fer res d'importància històrica”. Rússia conté més civilització, educació, indústria i burgesia que “la Polònia de la noblesa indolent”. “Què son Warszawa i Krakaw en relació a Sankt Petersburg, Moskva i Odessa!” Engels no tenia cap mena de fe en l'èxit de les insurreccions de la noblesa polonesa.
Però totes aquestes reflexions, que mostren la profunda mirada del geni, de cap forma fa que Engels i Marx no tracten el moviment polonès amb la simpatia més fonda i ardent dotze anys més tard, quan Rússia encara dormia i Polònia es desvetllava.
Quan elaboraven el seu crida a la Internacional del 1864, Marx escrigué a Engels (el 4 de novembre del 1864) que havia de combatre el nacionalisme de Mazzini, i acabà amb: “en la mesura que es parla de política internacional en la crida, parl de països, no de nacionalitat, i censur Rússia, no les minores gentium [les nacions menors]”. Marx no tenia pas dubte de la posició subordinada de la qüestió nacional respecte de la “qüestió del treball”. Però la seva teoria és lluny d'ignorar els moviments nacionals com el cel ho està de la terra.
Llavors arribà el 1866. Marx escrigué a Engels sobre el “clixè proudhonià” a Paris que “declara que les nacionalitats són un absurd, i ataca Bismarck i Garibaldi. Com a polèmica contra el xovinisme llur actuació és útil i raonable. Però com a seguidors de Proudhon (inclosos Lafargue i Longuet, dos grans amics meus d'allà), creuen que tota Europa ha de seure tranquila en llurs quarters secrets fins que els cavallers francesos abolisquen la pobresa i la ignorància — són grotescs” (lletra del 7 de juny del 1866).
"Ahir", escrivia Marx el 20 de juny del 1866, “hi hagué una discussió en el Consell de la Internacional sobre la guerra actual... La discussió pujà, com era de preveure, amb 'la qüestió de la nacionalitat' en general i l'actitud que calia prendre-hi... Els representants de la 'Jove França' (no obrers) arribaren a l'afirmació que totes les nacionalitats i àdhuc les nacions eren 'prejudicis antiquats”. Estirnerisme proudhonitzat... Tot el món s'espera mentre els francesos no siguen madurs per la revolució social... Els anglesos rieren molt quan vaig començar el meu discurs quan vaig dir que el nostre amic Lafargue i els altres, que s'havien lliurat de les nacionalitats, ens havien parlat en 'francès', és a dir, en una llengua que les nou desenes parts de l'audiència no entenien. També vaig suggerir que la negació de les nacionalitats que havia proclamada, l'havia feta, ben inconscientment, per defensar llur absorció pel model de la nació francesa”.
La conclusió que se seguia de tota aquesta crítica de Marx és clara: la classe treballadora ha d'ésser la darrera en fer un fetitx de la qüestió nacional, ja que el desenvolupament del capitalisme no desvetllarà totes les nacions a una vida independent. Però lliurar-se'n dels moviments nacionals de masses un cop han començat, i refusar de donar suport a allò que tenen de progressió, és en efecte plegar-se als prejudicis nacionalistes, és a dir, reconèixer “la pròpia nació” com a model de nació (o, com afegiríem nosaltres, l'única que posseeix el privilegi exclusiu de formar un estat).(1)
Però tornem a la qüestió d'Irlanda.
La posició de Marx sobre aquesta qüestió es veu més clarament en els següents fragments de lletres:
"He fet el que he pogut per aconseguir aquesta proclamació dels obrers anglesos a favor del fennianisme... Abans creia que la separació d'Irlanda d'Anglaterra era impossible. Ara crec que és inevitable, si bé després de la separació hi pot haver una federació”. Això és el que Marx escrivia a Engels el 2 de novembre del 1867.
En lletra del 30 de novembre del mateix any hi afegia:
"... que n'hem d'aconsellar als obrers anglesos? En la meua opinió han de fer del Refús de la Unió [d'Irlanda amb Anglaterra, és a dir, la separació d'Irlanda d'Anglaterra] (breument, retornar a la situació del 1783, únicament democratitzada i adaptada a les condicions de l'època) un article de llur pronunziamento. Aquesta és la unica forma legal i per tant possible per a l'emancipació irlandesa que pot admetre's en el programa d'un partit anglès. L'experiència ens mostrarà després que hi pot subsistir una simple unió personal entre els dos països.
"... els irlandesos necessiten:
"1) Autogovern i independència d'Anglaterra;
"2) Una revolució agrària..."
Marx hi donà una gran importància a la qüestió irlandesa i féu una exposició d'hora i mitja d'aquest tema al Sindicat d'Obrers Alemanys (lletra del 17 de desembre del 1867).
En una lletra del 20 de novembre del 1868, Engels parlà de “l'odi vers els irlandesos que es troba entre els obrers anglesos”, i gairebé un any després (el 24 d'octubre del 1869), hi torna i escrigué:
"Il n'y a qu'un pas [tan sols hi ha un pas] d'Irlanda a Rússia... La història irlandesa mostra com de malaurat per una nació és haver-ne sotmés una altra. Totes les abominacions dels anglesos hi tenen l'origen entre els irlandesos. Encara m'he d'endinsar en el període de Cromwell, però n'estic força convençut que les coses haurien anat d'una altra forma a Anglaterra, també, si no hi hagués calgut un domini militar sobre Irlanda i la creació d'una nova aristocràcia”.
Assenyalment, de passada, una lletra de Marx a Engels del 18 d'agost del 1869:
"Els obrers polonesos de Poznan han dut una vaga amb èxit amb l'ajut de llurs col·legues de Berlin. Aquesta lluita contra Monsieur le Capital — fins i tot en la forma poc elaborada de la vaga — és una forma més seriosa de bandejar els prejudicis nacionals que les proclames de pau dels llavis dels cavallers burgesos".
La política sobre la qüestió irlandesa defensada per Marx en la Internacional s'hi pot veure en això:
El 18 de novembre del 1869, Marx escrigué a Engels que havia parlar durant hora i un quart en el Consell de la Internacional sobre la qüestió de l'actitud del ministeri britànic davant l'amnistia irlandesa, i havia proposa aquesta resolució:
"Resolem,
"que en la resposta a la reivindicació irlandesa per l'alliberament dels patriotes irlandesos empresonats, el senyor Gladston ha insultat deliberadament la nació irlandesa; "que obstrueix l'amnistia política amb condicions igualment agreujants a les víctimes del desgovern i dels poble al que pertanyen;
"que després d'haver justificat, des d'una posició de responsabilitat, públicament i entusiàstica la rebelió dels esclavistes americans, passa a predicar al poble irlandès la doctrina de l'obediència passiva;
"que tota la seua actuació en relació amb la qüestió de l'amnistia irlandesa és filla autèntica i genuïna d'aquesta 'polítca de conquesta', en l'orgullós retret que el senyor Gladstone llençà als seus rivals tories al càrrec;
"que el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors expressa admiració per l'animada, ferma i noble forma amb la que el poble irlandès porta el moviment per l'amnistia;
"que aquesta resolució serà comunicada a totes les seccions, i a tots els òrgans obrers, de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Europa i d'Amèrica".
El 10 de desembre del 1869, Marx escrigué sobre l'article de la qüestió irlandesa que havia de llegir en el Consell de la Internacional:
"Ben lluny de totes les proclames per la justícia 'internacional' i 'humana' per Irlanda — que es donen per assumides al Consell de la Internacional — és d'interès directe i absolut de la classe treballadora anglesa de lliurar-se de l'actual lligam amb Irlanda. I aquesta és la meua plena convicció, i per raons que en part no puc explicar als propis obrers anglesos. Durant un llarg temps vaig creure que seria possible de derrocar el règim irlandès per l'ascens de la classe treballadora anglesa. Sempre vaig expressar aquest punt de vista a New York Tribune [una publicació americana on Marx hi col·labora molt de temps]. Un estudi més acurat m'ha convençut del contrari. La classe treballadora anglesa mai no farà res fins que s'haja lliurada d'Irlanda... La reacció anglesa a Anglaterra té les arrels en el domini d'Irlanda”. (la cursiva és de Marx).
La política de Marx sobre la qüestió irlandesa hauria de quedar ara ja força clara pels nostres lectors.
Marx, “utòpic”, era tan “poc pragmàtic” que defensà la separació d'Irlanda, que mig segle després encara no s'ha assolida.
Què donà lloc a la política de Marx, i no era errònia?
Al començament Marx pensà que Irlanda no seria alliberada pel moviment nacional de la nació oprimida, sinó pel moviment de la classe treballadora de la nació opressora. Marx no féu un absolut del moviment nacional, ja que sabia, que tan sols la victòria de la classe treballadora pot dur l'alliberament complet de totes les nacionalitats. És impossible d'estimar abans d'hora totes les relacions possibles entre els moviments d'alliberament burgesos de les nacions oprimides i el moviment d'emancipació del proletariat de la nació opressora (que és allò que fa tan difícil la qüestió nacional a Rússia).
Amb tot, s'esdevingué que la classe treballadora anglesa caigué sota la influència dels liberals durant molt de temps, i passà a ésser-ne un apèndix, i en adoptar una política liberal-laborista es quedà sense referents. El moviment d'alliberament burgès d'Irlanda es féu més fort i assumí formes revolucionàries. Marx reconsiderà les seves idees i les corregí. “Quina desgràcia per a una nació l'haver subjugada una altra”. La classe treballadora anglesa mai no serà lliure fins que Irlanda s'allibere del jou anglès. La reacció a Anglaterra es reforça i s'estimula amb l'esclavatge d'Irlanda (de la mateixa forma que a Rússia la reacció s'estimula per l'esclavatge d'un gran nombre de nacions!).
I, en proposar a la Internacional una resolució de solidaritat amb “la nació irlandesa”, “el poble irlandès” (l'intel·ligent L. Vl. probablement hauria jutjat severament Marx per oblidar-se de la lluita de classes!), Marx defensà la separació d'Irlanda d'Anglaterra, “encara que després de la separació esdevinguen una federació”.
Però era fonamentada teòricament la conclusió de Marx? A Anglaterra la revolució burgesa s'havia consumat molt abans. Però encara no s'havia consumat a Irlanda; tot just es començava a fer, segle i mig més tard de les reformes dels liberals anglesos. Si el capitalisme hagués estat derrocat a Anglaterra tan ràpidament com Marx s'esperava al principi, llavors no hi hauria hagut lloc per un moviment burgès democràtic i nacional a Irlanda. Però ja que hi havia sorgit, Marx aconsellà els obrers anglesos de donar-li suport, donar-li un impuls revolucionari i veure'l sota els interessos de llur pròpia llibertat.
Els lligams econòmica entre Irlanda i Anglaterra els anys 1860 eren, és clar, fins i tot més estrets que els actuals lligams que té Rússia amb Polònia, Ucraïna, etc. El caràcter “poc pragmàtic” i “irrealitzable” de la separació d'Irlanda (encara que es reduís a les condicions geogràfiques i a l'immens poder colonial d'Anglaterra) era força obvi. Si bé, en principi, era enemic del federalisme, en aquest Marx concedí la possibilitat de la federació, si bé,(2) tan sols si l'emancipació d'Irlanda s'assolia d'una forma revolucionària, i no reformista, i a través del moviment de les masses populars d'Irlanda, amb el suport de la classe treballadora d'Anglaterra. No hi pot haver cap dubte que únicament una solució com aquesta del problema història hauria anat d'acord amb els interessos del proletariat i hauria dut a un progrés social ràpid.
Les coses anaren d'una altra forma. Tan el poble irlandès com el proletariat anglès s'afebliren. Tan sols ara, mitjançant els sòrdids acords entre els liberals anglesos i la burgesia irlandesa es resol el problema irlandès (l'exemple de l'Ulster mostra amb quina dificultat) a través de la reforma agrària (amb indemnitzacions) i l'autonomia (encara per aplicar). Què hi ha doncs? Se segueix que Marx i Engels eren “utòpics”, que defensaren reivindicacions nacionals “irrealitzables”, o que es deixaren influir pels nacionalistes petit-burgesos d'Irlanda (ja que no hi ha pas dubte de la natura petit-burgesa del moviment fenià), etc.?
No. També en la qüestió irlandesa, Marx i Engels defensaren una política proletària coherent, que educava realment les masses en un esperit de democràcia i socialisme. Tan sols aquesta política podria haver salvat Irlanda i Anglaterra de mig segle de retard en la introducció de les reformes necessàries, i hauria evitar que aquestes reformes fossen mutilades pels liberals per plaure els reaccionaris.
La política de Marx i Engels sobre la qüestió irlandesa dóna un exemple notable de quina actitud ha d'adoptar el proletariat de les nacions opressores vers els moviments nacionals, un exemple que no ha perdut gens de la seua immensa importància pràctica. Ens dóna una advertiment contra aquell “odi servil” amb el qual els filisteus de tots els països, colors i llengües corren a titllar com a “utòpica” la idea de modificar les fronteres d'estats que foren establertes per la violència i els privilegis del terratinents i la burgesia d'una nació.
Si el proletariat irlandès i anglès no hagués acceptat la política de Marx i no hagués fet consigna de la secessió d'Irlanda, hauria estat la pitjor mena d'oportunisme, un menysteniment de llurs obligacions com a demòcrates i socialistes, i una concessió a la reacció anglesa i a la burgesia anglesa.
(1)Veieu també la lletra de Marx a Engels del 3 de juny del 1867: "... me n'he assabentat amb molt de goig de les lletres de Paris a The Times sobre les crides filopoloneses dels parisins contra Rússia... El senyor Proudhon i la seva claca doctrinària no són el poble francès”.
(2)De passada no és difícil de veure, des d'un punt de vista socialdemòcrata, que el dret d'“autodeterminació” no vol dir ni federació ni autonomia (per bé que, en llenguatge abstracte, totes dues cauen dins de la categoria d'“autodeterminació”). El dret de federació simplement no té sentit, ja que la federació implica un contracte bilateral. No cal dir que els marxistes no poden incloure la defensa del federalisme en general en llur programa. Pel que fa a l'autonomia, els marxistes defensen, no el “dret” d'autonomia, sinó la pròpia autonomia, com un principi universal general de qualsevol estat democràtic amb una composició nacional mixta, i una gran diversitat de condicions geogràfiques o d'altra mena. Conseqüentment, el reconeixement del “dret d'autonomia de les nacions” és tan absurd com el “dret de federació de les nacions”.
Capítol novè: El programa del 1903 i els seus liquidadors
Les memòries del Congrés del 1903, on s'adoptà el Programa dels Marxistes Russos, han esdevingut una gran raresa, i la gran majoria dels membres actius del moviment de la classe treballadora d'avui desconeixen el raonament que hi ha darrera dels diversos punts (o la majoria d'ells, ja que no tota la literatura que s'hi relacions gaudeix de la benedicció d'ésser legal...). Cal per tant analitzar el debat que tingué lloc en el Congrés del 1903 sobre la qüestió que discutim.
Diguem primer de tot com de pobre era la literatura socialdemòcrata russa sobre “el dret d'autodeterminació de les nacions”, però com, amb tot, mostra clarament que aquest dret sempre s'havia entès com el dret de secessió. Els Semkovskij, Liebman i Iurkevic que en dubten i declaren que el punt novè és “ambigu”, etc., ho fan tan sols per ignorància o descurança. Ja el 1902, Plekhanov, a Zarya, defensava “el dret d'autodeterminació” en l'esborrany de programa, i escrigué que aquesta demanda, tot i que no era obligatòria pels democràtes burgesos, ho era “pels socialdemòcrates”. “Si l'oblidassim o en vacil·lassim”, escrigué Plekhanov, “per por d'ofendre els prejudicis nacionals dels nostres compatriotes de nacionalitat gran russa, la crida... 'obrers de tots els països, uniu-vos!' seria una mentida als nostres llavis...”.
Aquesta és una descripció molt adient de l'argument fonamental a favor del punt que considerem; tan adient que no és sorprenent que els crítics “nihilistes” del nostre programa l'hagen evitat tímidament. L'abandó d'aquest punt, no importa per quins motius, és de fet una “lamentable” concessió al nacionalisme gran rus. Però per què els grans russos, si és una qüestió del dret d'autodeterminació de totes les nacions? Perquè es refereix a la secessió respecte dels grans russos. Els interessos de la unitat proletària, els interessos de la solidaritat de classe demanen el reconeixement del dret de secessió de les nacions — que és el que Plekhanov admetia dotze anys abans en les paraules abans citades. Si els nostres oportunistes ho haguessin pensat, probablement no haurien parlat tan absurdament sobre l'autodeterminació.
En el Congrés del 1903, que adoptà la proposta de programa que defensava Plekhanov, la feina principal la dugué la Comissió Programàtica. Malauradament no es registraren els seus debats; haurien estat particularment interessant en aquest punt, ja que era únicament en aquesta Comissió on els representants dels socialdemòcrates polonesos, Warszawski i Hanecki, provaren de defensar llurs idees i discutir “el reconeixement del dret d'autodeterminació”, Qualsevol lector que tinga problemes per comparar llurs arguments (expressats en el discurs de Warszawski i en la declaració d'ell i de Hanecki, p. 134-36 i 388-90 de les Memòries del Congrés) amb els que Rosa Luxemburg expressava en el seu article polonès, que hem analitzat, i que són idèntics.
Com foren tractats aquests arguments a la Comissió Programàtica del Segon Congrés, on Plekhanov, més que ningú altre, parlà contra els marxistes polonesos? Foren ridiculitzats despietadament! L'absurd de proposar que els marxistes de Russia havien de refusar el reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions fou revelat tan clarament i planera que els marxistes polonesos no gosaren de repetir llurs arguments en la reunió plenària del Congrés! Deixaren el Congrés, convençut de la indefensió de la causa llur en l'assemblea suprema dels marxistes — grans russos, hebreus, georgians i armenis.
No cal dir que aquest episodi històric és de gran importància per qualsevol que s'interesse seriosament en el seu propi programa. El fet que els arguments dels marxistes polonesos fossen completament derrotats en la Comissió Programàtic del Congrés, i que els marxistes polonesos abandonassen l'intent de defensar llurs idees en la reunió plenària del Congrés és molt significatiu. No és cap sorpresa que Rosa Luxemburg mantingués un silenci “modest” sobre això en el seu article del 1908 — la referència al Congrés hauria estat massa desagradable! També mantingué silencii sobre la proposta ridículament inepta de Warszawski i Hanecki del 1903, de part de tots els marxistes polonesos, d'“esmenar” el punt novè del Programa, una proposta que ni Rosa Luxemburg ni cap altre socialdemòcrata polonès ha gosat (o mai gosarà) de repetir.
Però tot i que Rosa Luxemburg, en admetre la derrota el 1903, mantingué silenci sobre aquests fets, els que tenen interès en la història de llur partit faran bé d'esbrinar-los i donar-los la importància que tenen.
Quan abandonaren el Congrés del 1903, els amics de Rosa Luxemburg emeteren el següent comunicat:
"Proposem que el punt setè [ara el punt novè] de la proposta de programa hi diga el següent: §7. Que les institucions garantisquen la plena llibertat de desenvolupament cultural de totes les nacions incloses en l'estat.” (p. 390 de les Memòries).
Així, els marxistes polonesos defensaren en aquell moment idees sobre la qüestió nacional tan “ambigües” que en lloc d'autodeterminació pràcticament proposaren la notòria “autonomia nacional i cultural”, tan sols que amb un altre nom!
Això sona gairebé increïble, però malauradament és el que passà. En el propi Congrés, tot i que hi havia cinc lliguistes amb cinc vots i tres caucasians amb sis vots, sense comptar la veu consultiva de Kostrov, ni un sol vot s'emeté pel refús del punt sobre l'autodeterminació. S'emeteren tres vots per la proposta d'afegir “l'autonomia nacional cultural” a aquest punt (a favor de la fórmula de Goldblatt: “l'establiment d'institucions que garantisquen a les nacions plena llibertat de desenvolupament cultural”) i quatre vots a la fórmula de Lieber (“el dret de les nacions de llibertat en el desenvolupament cultural”).
Ara que un partit liberal rus — el Partit Constitucionals Democràtic — ha aparegut en escena, sabem que en el seu programa l'autodeterminació política de les nacions s'ha substituïda per “l'autodeterminació cultural”. Els amics polonesos de Rosa Luxemburg, per tant, “combatien” el nacionalisme del PSP, i en fer-ho proposaren existosament la substitució del programa marxista per un programa liberal! I alhora acusaren el nostre programa d'oportunista; no és d'estranyar que aquesta acusació fos rebuda com una broma per la Comissió Programàtica del Segon Congrés!
Com s'entenia “l'autodeterminació” entre els delegats del Segon Congrés; dels quals, com hem vist, cap s'oposà a “l'autodeterminació de les nacions”?
Els tres següents fragments de la Memòria en donen la resposta:
"Martijnov és de l'opinió que el terme 'autodeterminació' no ha de rebre un significat ampli; simplement es refereix al dret d'una nació a establir-se com a unitat política separada, i no a l'autogovern regional” (p. 171). Martijnov era membre de la Comissió Programàtica, en la que els arguments dels amics de Rosa Luxemburg foren repudiats i ridiculitzats. Martijov era llavors d'idees economicistes, i un violent opositor d'Iskra; si no hagués expressat una opinió que era compartida per la majoria de la comissió programàtica certament hauria estat denunciat.
El lliguista Goldblatt fou el primer de parlar quan el Congrés, ja després que la comissió hagués acabat la feina, discutia el punt vuitè (l'actual punt novè) del programa.
Digué:
"No es pot posar cap objecció al 'dret d'autodeterminació'. Quan una nació lluita per la independència, no ens hem d'oposar. Si Polònia refusa d'entrar en un matrimoni legal amb Rússia, no s'hi pot interferir, com ha assenyalat Plekhanov. Hi estic d'acord dins d'aquests límits” (p. 175-76).
Plekhanov no havia parlat d'aquest subjecte encara en la reunió plenària del Congrés. Goldblatt es referia a allò que Plekhanov havia dit a la comissió programàtica, on el “dret d'autodeterminació” s'havia explicat d'una forma ben simple i detallada com el dret de secessió. Lieber, que parlà després de Goldblatt, assenyalà:
"És clar que si cap nacionalitat trobar que no pot viure dins de les fronteres de Rússia, el partit no posarà cap obstacle en la seva via” (p. 176).
El lector veurà que al Segon Congrés del Partit, que adoptà el programa, s'entenia unànimament que l'autodeterminació es refereia “únicament” al dret de secessió. Fins i tot els lliguistes ho copsaren llavors, i tan sols és ara, en aquests temps penosos de contrarevolució continuada i de tota mena d'“apostasies” que hi trobem gent que, des de la ignorància, declaren que el programa és “ambigu”. Però abans de dedicar temps a aquests malaurats socialdemòcrates, acabem abans amb l'actitud dels polonesos vers el programa.
Arribaren al Segon Congrés (1903) amb l'afirmació que la unitat era necessària i imperativa. Però deixaren el Congrés després dels “revesos” en la comissió programàtica, i la darrera paraula fou una declaració escrita, inclosa en la Memòria del Congrés, que contenia la proposta ja esmentada de substituir l'autonomia nacional cultural per l'autodeterminació.
El 1906 els marxistes polonesos s'uniren al partit; ni en entrar ni després (en el Congrés del 1907, les conferències del 1907 i 1908, o el plenari del 1910) presentaren cap proposta d'esmena del punt novè del Programa Rus!
Això és un fet.
I, malgrat totes les proclamacions i afirmacions, aquest fet prova definitivament que els amics de Rosa Luxemburg veien la qüestió com fixada pel debat de la comissió programàtica del Segon Congrés, així com per decisió d'aquell Congrés, i tàcitament reconegueren l'error i el corregiren en unir-se al partit el 1906, després d'haver abandonat el Congrés el 1903, sense fer un sol intent d'esmenar el punt novè del programa a través del canals partidistes.
L'article de Rosa Luxemburg aparegué, signat, el 1908 — és clar que mai ha estat en la ment de ningú negar el dret de criticar el programa als publicistes del partit — i, des de la publicació d'aquest article, ni un sol òrgan oficial dels marxistes polonesos ha posat la qüestió de revisar el punt novè.
Trockij per tant feia un mal servei a certs admiradors de Rosa Luxemburg quan escrigué, de part dels editors de Borba, en el número 2 d'aquella publicació (març del 1914):
"Els marxistes polonesos consideren que 'el dret d'autodeterminació nacional' és completament buit de contingut polític i s'hauria de suprimir del programa" (p. 25).
L'atent Trockij és més perillós que un enemic! Trockij no podia aportar cap prova, llevat de “conversacions privades” (és a dir simplement tafaneries, amb les quals Trockij sempre subsisteix), per classificar els “marxistes polonesos” en general com a partidaris de tot article de Rosa Luxemburg. Trockij presentà els “marxistes polonesos” com gent desprovista d'honor i consciència, incapaç de respectar fins i tot les pròpies conviccions i el programa de llur partit. Com d'atent és Trockij!
Quan, el 1903, els representants dels marxistes polonesos abandonaren el Segon Congrés pel dret d'autodeterminació, Trockij podia haver dit llavors que consideraven aquest dret buit de contingut i que calia suprimir-lo del programa.
Però després que els marxistes polonesos s'uniren al partit que tenia això en el programa, i mai no han presentat cap moció per esmenar-ho.(1)
Per què Trockij amagà aquests fets als lectors de la seva revista? Tan sols perquè li serveix per fomentar les diferències entre els polonesos i els russos que s'oposen al liquidacionisme i per enganyar els obrers russos sobre la qüestió del programa.
Trockij mai no ha sostingut una opinió ferma sobre cap qüestió important del marxisme. Sempre es limita a reptar entre les esquerdes de qualsevol diferència d'opinió i desertar d'una banda a l'altra. Actualment es troba en companyia dels lliguistes i dels liquidadors. I aquests cavallers no fan cerimònies quan es tracta del partit.
Escoltem el lliguista Liebman.
"Quan, fa quinze anys", escriu aquest cavaller, “els socialdemòcrates russos inclogueren el punt sobre el dret d''autodeterminació' de tota nacionalitat en llur programa, tothom [!] es demanà: Què vol dir realment aquest terme que està de moda [!]? No s'hi donà cap resposta [!]. Aquesta paraula fou llençada [!] en mig de la boira. I de fet, llavors, era difícil que s'esvaís aquella boira. Encara no ha arribat el moment que aquest punt es faça concret — segons es digué — de forma que continua en la boira [!] i el temps i la pràctica ens mostraran quin contingut caldrà donar-li”.
No és magnifica la forma amb la que aquest “trapella” fa befa del programa del partit?
I per què en fa befa?
Perquè és un saberut absolut, que mai no ha deprés o llegit res de la història del partit, sinó que simplement desembarcà en els cercles liquidacionistes on anar directament al nus és la forma considerada “correcte” pel que fa al coneixement del partit i de tot allò que s'hi relaciona.
El seminarista de Pomijalovskij es vanta 'd'obrir d'un cop un barril de sauercraut”. Els cavallers lliguistes ho fan encara millor. Deixen que Liebman obri d'un cop llur propi barril. Què els hi ha de preocupar als Liebman el fet que el Congrés Internacional haja aprovat una decisió, que el Congrés del llur propi partit amb dos representants de la Lliga que foren prou capaços (i com n'eren de crítics “severs” i d'enemics decidits d'Iskra) per entendre el significat d' “autodeterminació” i fins i tot hi estiguessen d'acord? I no fóra més fàcil liquidar el partit si els “publicistes del partit” (no rieu, si us plau!) tracten la seva història i programa a la manera d'un seminarista?
Vet ací un segon “trapella”, el senyor Iurkevic de Dzvin. El senyor Iurkevic ha d'haver tingut la Memòria del Segon Congrés al davant, ja que cita Plekhanov, a través de Goldblatt, i mostra que és conscient del fet que l'autodeterminació tan sols pot voler dir dret de secessió. Això, però, no l'impedeix de fer còrrer calúmnies sobre els marxistes russos entre la petita-burgesia ucraïnesa, en dir que defensen la “integritat estatal” de Rússia (n. 7-8, 1913, p. 83, etc.). És clar que els Iurkevic no han inventat un mètode millor que aquesta calúmnia per separar els demòcrates ucraïnesos dels demòcrates grans russos. I aquesta divisió està en la línia de tota la política del grup de publicistes de Dzvin que defensen la separació dels obrers ucraïnesos en una organització nacional específica!(2)
És força apropiat, és clar, que un grup de filisteus nacionalistes, que es dediquen a dividir els rengles del proletariat — i objectivament aquesta és la tasca de Dzvin — disseminen aquesta confusió sense remei sobre la qüestió nacional. No cal dir que els Iurkevic i els Liebman que s'ofenen “terriblement” quan se'ls anomena “propers al partit”, no diguen una sola paraula, sobre com pensen que el problema del dret de secessió s'hauria de tractar en el programa.
Però hi ha un tercer “trapella”, el principal, el senyor Semkovksij, que, en dirigir-s'hi a una audiència gran russa des de les columnes d'un diari liquidacionistes, fustiga el punt novè del programa alhora que declara que “per certes raons no aprov la proposta" d'eliminar aquest punt!
Això és increïble, però real.
L'agost del 1912, la conferència liquidacions tractà oficialment la qüestió nacional. Durant divuit mesos no havia aparegut cap article sobre la qüestió del punt novè, llevat de l'escrit pel senyor Semkovskij. I en aquest article l'autor repudia el programa, “sense aprovar”, però, "per certes raons" (que potser és una malaltia inconfessable?) la proposta d'esmenar-lo! Podem ésser segurs que seria difícil de trobar enlloc exemples similars d'oportunismes, o encara pitjor — de renúncia del partit, de desig de liquidar-lo.
Un sol exemple serà suficient per mostrar com són els arguments de Semkovskij:
"Què hem de fer", escriu, "si el proletariat polonès vol lluitar al costat del proletariat de tota Rússia en el marc d'un únic estat, mentre les classes reaccionàries de la societat polonesa, al contrari, volen separar Polònia de Rússia i obtindre una majoria de vots favorables a la secessió en referèndum? Hauríem nosaltres, els socialdemòcrates russos del parlament central, de votar conjuntament amb els nostres camarades polonesos contra la secessió, o — per tal de no violar el 'dret d'autodeterminació' — votar per la secessió?" (Novaja Rabocaja Gazeta n. 71).
En llegir això es fa evident que el senyor Semkovskij ni tan sols ha entès el punt que tracta! No se li acut que el dret de secessió presuposa el debat de la qüestió al parlament (dieta, referèndum, etc.) de la regió que se separa, no al parlament central.
La perplexitat infantil davant de la qüestió “què hem de fer”, si sota la democràcia la majoria n'és de la reacció, serveix per veure que realment tan els Puriskevic com els Kokoskin consideren la pròpia idea de la secessió com un crim! Potser els proletaris de tota Rússia no haurien de lluitar contra els Puriskevic i els Kokoskin a hores d'ara sinó que hi haurien de passar i lluitar contra les classes reaccionàries de Polònia!
Aquesta és la mena de deixalles que es publica en l'òrgan liquidacionista que té el senyor L. Martov com un dels dirigents ideològics, el mateix L. Martov que elaborà el programa i parlà en favor de la seva adopció el 1903, i fins i tot arribà a escriure en favor del dret de secessió. Aparentment L. Martov raona segons la dita:
No ens hi cap cal llest allà;
millor envieu en Read,
i m'esperaré a veure què hi ha.
Envia en Read-Semkovkij i deixar que el nostre programa siga tergiversat i manipulat sens fi en un diari del qual els nous lectors no en coneixen res!
Sí. El liquidacions ha fet un llarg camí — hi ha fins i tot molts destacats ex-socialdemòcrates que no els hi queda ni el més mínim rastre del partit.
Rosa Luxemburg, és clara, no es pot posar amb els Liebman, Iurkevic i Semkovskij, però el fet és que aquesta mena de gent s'ha apropiat del seua equivocació i mostra amb particular claredat l'oportunisme en el que hi havia caigut.
(1)Se'n ha reportat que els marxistes polonesos assistiren a la Conferència d'Estiu dels marxistes russos del 1913, amb una única veu consultiva i que no votaren sobre el dret d'autodeterminació (secessió) i declararen que s'oposaven a aquest dret en general. És clar, tenien perfecte dret d'actuar com ho feren, i fins i tot de fer agitació a Polònia contra la secessió. Però això no és ben bé el que deia Trockij; ja que els marxistes polonesos no demanaven la “supressió” del punt novè “del programa”.
(2)Mireu en particular el prefaci del senyor Iurkevic al llibre del senyor Levinskij (escrit en ucraïnes) Resum del desenvolupament del moviment de la classe treballadora ucraïnesa a Galítzia, Kíev, 1914..
Capítol desè: Conclusió
En resum.
Pel que fa la teoria general del marxisme, la qüestió de l'autodeterminació no presenta cap dificultat. Ningú no pot qüestionar seriosament la resolució de Londres del 1896, o el fet que l'autodeterminació implica únicament el dret de secessió, o que la formació d'estats nacionals independents és la tendència de tota revolució democràtica burgesa.
Apareix una dificultat pel fet que a Rússia el proletariat de la nacions oprimides i de la nació opressora lluiten, i han de fer-ho, plegats. El que cal és preservar la unitat de la lluita de la classe proletària pel socialisme, i resistir totes les influències nacionalistes burgeses i negres. Pel que fa a les nacions oprimides, l'organització separada del proletariat com a partit independent sovint porta a una lluita més forta contra el nacionalisme local i la perspectiva se sol perdre i s'oblida el nacionalisme de la nació opressora.
Però aquesta pèrdua de perspectiva no pot durar gaire. L'experiència de lluita unida dels proletaris de diverses nacions ha demostrat de forma molt clara que hem de formular les qüestions polítiques des d'una perspectiva de tota Rússia, i no des del punt de vista de “Krakaw”. I en la política de tota Rússia són els Puriskevic i els Kokoskin els que val combatre. Llur idees predominen, i llur persecució dels no-russos per “separatisme”, per pensar en la secessió, es predica i es practica a la Duma, a les escoles, a les esglèsies, als quarters, i en centenars i milers de diaris. És el verí nacionalista gran rus qui enverina l'atmosfera política de tota Rússia. Aquesta és la malaurança d'una nació que, en subjugar-ne d'altres, reforça la reacció per tota Rússia. El record del 1849 i el 1863 formen una tradició política viva que, si no apareixen noves tempestes, amenacen d'eliminar tot moviment democràtic i especialment socialdemòcrata en els decenis venidors.
No hi pot haver cap dubte que per molt natural que siga el punt de vista de certs marxistes que pertanyen a nacions oprimides (la “malaurança” dels quals és sovint que les masses popular es troben cegades per la idea de llur “propi” alliberament nacional) pot esdevenir-se de vegades que realment l'arrenglerament objectiu de les forces de classe a Rússia faça del refús a la defensa del dret d'autodeterminació puga portar cap al pitjor oportunisme, cap a la infecció del proletariat amb les idees dels Kokoskin. I aquestes idees són, en essència, les idees i la política dels Puriskevic.
Per tant, tot u que el punt de vista de Rosa Luxemburg es podia perdonar si se'l considerava com una estretesa de mires polonesos, de “Krakaw”,(1) és ara imperdonable, quan el nacionalisme i, per damunt de tot, el nacionalisme governamental gran rus, ha guanyat terreny arreu, i quan la política la fa aquest nacionalisme gran rus. De fet, això ho aprofiten els oportunistes de totes les nacions, que combaten tímidament la idea de “tempestes” i “salts”, i creuen que la revolució democràtica burgesa ha arribat a la fi, i es deixen dur per l'onada de liberalisme dels Kokoskin.
Com qualsevol altre nacionalisme, el nacionalisme gran rus passa per diverses fases, d'acord amb les classes que són dominants en un país burgès en un moment donat. Fins el 1905, tan sols coneixíem nacional-reaccionaris. Després de la revolució han aparegut nacional-liberals al nostre país.
En el nostre país aquesta és de fet la posició adoptada tan pels octubristes com pels cadets (Kokoskin), és a dir per tota la burgesia actual.
Els nacional-demòcrates grans russos apareixeran inevitablement més tard. El senyor Pesekhonov, un dels fundadors del Partit “Popular Socialista”, ja expressà aquest punt de vista (en el número de Russkoje Bogatstvo de l'agost del 1906) quan cridà a tindre cura dels prejudicis nacionalistes dels camperols. Per molt que altres ens calumnien i ens acusen d'“idealitzar” la pagesia, sempre ham fet una clara distinció entre la intel·ligència camperola i els prejudicis camperols, entre la lluita camperola per la democràcia i l'oposició als Puriskevic, i el desig dels camperols de fer la pau amb el clergat i la noblesa.
Fins i tot ara, i probablement durant un llarg temps venidor, la democràcia proletària haurà de conviure amb el nacionalisme dels camperols grans russos (no amb l'objectiu de fer-li concessions, sinó per tal de combatre'l).(2) El desvetllament del nacionalisme entre les nacions oprimides, que esdevingué tan pronunciat després del 1905 (recordem, per posar uns casos, el grup dels “federalistes i autonomistes” de la primera Duma, el creixement del moviment ucraïnès, el moviment musulmà, etc.), inevitablement durà a un major nacionalisme entre la petita-burgesia gran russa del camp i la ciutat. Com més lenta siga la democratització de Rússia, més persistent, brutal i dura serà la persecució nacional i l'enfrontament entre la burgesia de les diverses nacions. La natura particularment reaccionària dels Puriskevic russos simultàniament donarà lloc (i reforçarà) les tendències “separatistes” entre les diverses nacionalitats oprimides, que sovint gaudeixen de molta més llibertat en els estats veïns.
En aquesta situació, el proletaria de rússia fa cara a dues tasques, o millor dit a una sola de doble: combatre el nacionalisme de qualsevol mena, i per damunt de tot, el nacionalisme gran rus; reconèixer, no tan sols plena igualtat de dret per totes les nacions e general, sinó també igualtat de drets pel que fa a la política, és a dir, el dret d'autodeterminació de les nacions, de secessió. I alhora, és el seu deure, en interès d'una lluita existosa contra tota mena de nacionalisme entre qualsevol nació, preservar la unitat de la lluita proletària i de les organitzacions proletàries, i unir-les en una associació internacional ben estreta, malgrat les lluites burgeses per l'exclusivisme nacional.
Completa igualtat de dret de totes les nacions; dret d'autodeterminació de les nacions; unitat dels obrers de totes les nacions — aquest és el programa nacional que el marxisme, l'experiència de tot el món, i l'experiència de Rússia, ensenya els obrers.
Aquest article ja estava enllestit quan he rebut el n. 3 de Nasa Rabocaja Gazeta, en la que el senyor Vl. Koskovskij escriu el següent sobre el reconeixement dle dret d'autodeterminació de les nacions:
''Pres mecànicament de la resolució del Primer Congrés del Partit (1898), que alhora l'havia agafat de les decisions dels congressos socialistes internacionals, se li donà, com es fa evident pel debat, el mateix significat en el Congrés del 1903 que el que tenia en la Internacional Socialista, és a dir, autodeterminació política, autodeterminació de les nacions en el sentit d'independència política. Així tenim la fórmula: autodeterminació nacional que implica el dret de separació territorial, i que no tracta de cap manera la qüestió de com s'han de regular les relacions nacionals en un organisme estatal per les nacionalistes que no puguen o no desitgen deixar l'estat existent”.
És evident amb això que el senyor Vl. Kosovkij ha vista la Memòria del Segon Congrés del 1903 i entén perfectament bé el significat real (i únic) del terme autodeterminació. Compareu-ho amb el fet que els editors del diari lliguista Zeit permeteren que el senyor Liebman es llencés contra el programa i declarés que era ambigu! Estranya l'ètica “de partit” entre aquests lliguistes... Tan sol el Senyor sap per què Kosovskij havia de declarar que el Congrés prengué el principi d'autodeterminació mecànicament. Algunes persones voldrien “refusar-lo”, però com, per què i per quina raó — no ho saben.
(1)No és difícil d'entendre que el reconeixement pels marxistes de tota Rússia, i per damunt de tots pels gran russos, del dret de secessió de les nacions no implica que impedeix que es faça agitació contra la secessió per part dels marxistes d'una determinada nació oprimida, de la mateixa forma que el reconeixement del dret de divorci no impedeix que es proteste contra el divorci en un cas particular. Creiem, per tant, que hi haurà un increment inevitable en el nombre de marxistes polonesos que es riguen de la “contradicció” inexistent que ara “veuen” Semkovskij i Trockij.
(2)Seria interessant de descriure els anvis que tenen lloc en el nacionalisme polonès, per exemple, en el procés de transformació d'un nacionalisme nobiliari a un nacionalisme burgès, i d'aquí a un nacionalisme camperol. En el seu llibre Das polnische Gemeinwesen im preussischen Staat (La comunitat polonesa en l'estat prussià; hi ha traducció russa), Ludwig Bernhard, que és un Kokoskin alemany, descriu un fenomen ben típic: la formació d'una mena de “república camperola” pels polonesos d'Alemanya sota la forma d'una estreta aliança de diferents cooperatives i d'altres associacions de camperols polonesos en llur lluita per la nacionalitat, la religió i la terra “polonesa”. L'opressió alemanya ha unitat els polonesos i els ha segregat, després del primer desvetllament nacionalista de la noblesa, després de la burgesia, i finalment de les masses camperoles (especialment després de la campanya que els alemanys llençaren el 1873 contra l'ús de la llengua polonesa a les escoles). Les coses es mouen en la mateixa direcció a Rússia, i no tan sols en relació a Polònia..
sense insults, adeu un treballador d'Elx i del raval.
Hola Juanjo, no pensava que l’escrit anés a donar-me tanta feina, però bé, que farem?
En quant a les acusacions, pense que hauries de rellegir-te els teus comentaris anteriors, “defendre interessos de capitalistes oligàrquics”, “que el post no te cap criteri”, en fi, que no son alabances. Tampoc calen. En quant a les amenaces, d’acord que tu, no m’has amenaçat, però no tingues cap dubte que ho han fet. No han estat amenaces, ni grans, ni serioses, però, m’han tocat els collons.
Et dic sincerament que m’agrada que la discussió estiga reconduint-se a formes de dialec més tranqui-les, i lo de no conèixer-nos es tot una qüestió d’oportunitat.
No vaig a discutir els grans coneixements que sembles demostrar sobre els moviments revolucionaris del segle XX, encara que no me’ls conec tots amb tanta profunditat, tampoc cal que me’ls expliques massa. Està bé l’esperit pedagògic però, quan em calga alguna explicació de base, ja la demaré, gràcies.
Si Juanjo, conscient o inconscientment, fas culte al lider, en concret a aquest, perquè el meu pamflet, amb una lectura objectiva no dona per a tant com duem. No pretén ser una tesi doctoral ni escriure la història sud-americana de principis del XXI. ¿De veritat creus, que el meu post va contra Chavez? ¿Tant l’ataca? Si, es cert que conte prou inexactituds, ja ho vaig dir amb anterioritat, no vaig poder revisar-lo adequadament. ¿Creus però, que són tan transcendentals les inexactituds? ¿Per què? Serà que si, en quan hi ha hagut prou gent als que els ha picat.
El colp d’estat de Chávez. (Que conste que no tinc ganes de discutir sobre la figura de Chavez)
Si la Viquipedia passa pel teu filtre de fiable, pots trobar a l’enllaç http://ca.wikipedia.org/wiki/Cop_d%27estat la següent definició.
Un cop d'estat és la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional a un Estat per part d'un grup de persones, generalment militars, i en alguns casos mitjançant l'ajuda d'altres estats, amb l'objectiu d’aconseguir el poder absolut i governar mitjançant una dictadura. En alguns casos aconsegueixen el poder ràpidament, instaurant la dictadura, i en d'altres al no triomfar durant els primers dies poden generar una "guerra civil". Quan es produeix el cas invers, en què mitjançant una acció armada es pretén retornar als ciutadans el poder que els ha estat usurpat o quan el moviment reestructura progressivament les institucions de l'Estat es denomina "revolució".
També a l’enllaç http://ca.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3#_note-0 pots trobar
Una revolució és una transformació profunda i ràpida de l'estructura social, econòmica i política d'una societat, en general mitjançant l'ús de la violència.
Fet que l’acció armada de Chávez fou frustrada, objectivament, no podem assegurar el seu sentit.
Podem recórrer a l’enllaç http://ca.wikipedia.org/wiki/Hugo_Chavez on entre d’altres coses sobre la figura d’Hugo Chávez diu:
Sota aquest clima d'inestabilitat social, el 4 de febrer de 1992 un grup de militars dirigit per Chávez protagonitza un cop d'estat contra el govern de Carlos Andrés Pérez. El cop fracassa, i Chávez, desprès d'exposar breument els motius de la seva insurrecció i d'assumir la responsabilitat dels fets, anuncia la seva rendició en un discurs televisat, "per evitar un vessament de sang innecessari" segons les seves paraules.
Potser també estan mal documentats els de la Viquipedia, pots anar i explicar-s’ho. Em consta que són gent que accepta de bona gana que els ajuden a millorar la seua tasca.
En quant a lo del tancament de RCTV, quina insistència tens en contar-me la real i vertadera història de RCTV i la decisió de Chávez. Que si, que tot el que digues, però hauria d’haver-los portat al jutge o haver-los deixat com estaven. En quant a les meues contradiccions .... anem a deixar-ho estar que precisament tonto no ets.
Tens raó, el meu problema son les fonts, però també els rius i els desaigües. El meu vertader problema es intentar fer alguna cosa que ajude a que aquesta realitat, la que patixc tots els dies canvie, i que ho faça en el sentit que crec convenient.
Els fets son que TV3 no canvia eixa realitat que segons dius fa d’Elx una ciutat podrida, però tampoc la perpetua. El que si que fa la TV3 es negar dia rere dia algunes de les mentides del PP, el que si fa, es demostrar que som un mateix poble i una mateixa cultura, desde Guardamar fins a Montpeller, i moltes altres coses més que no venen al cas. Però TV3 sols es un objectiu, no és l’objectiu principal, com tampoc ho és Chávez, per a mi sols es un mitjà. Això no vol dir que valga qualsevol cosa, però si que les oportunitats hi ha que aprofitar-les.
No estic convençut de poder fer que les coses canvien, del que si estic convençut es que les coses no van a canviar sense fer res. Si els teus mitjans per a caviar les coses no son els tradicionals serà que en coneixes d’altres, que tu consideres més efectius, ja podies parlar-ne, ¿o és que eixos mitjans es redueixen a torejar desde la tanca? ¿A dir-los als demés, que fan mal sense aportar res més, que molta erudició i prou? ¿No seràs un revolucionari de despatx?
Si, la dreta s’hi ven molt bé i en general els grans partits, s’hi venen molt bé. ¿I que fem davant d’això? ¿Els diem que es comporten malament i que no ho tornen a fer? O ¿fem alguna cosa per a vendre’ns també com ells o a ser possible millor.
Jo vinc triant la de intentar fer servir els seus discursos contra ells mateixos. ¿M’ha quedat de pena? Doncs mira tu que sembles tan format podries intentar fer alguna cosa més que entrebancar la feina dels demés.
Si penses que el que faig es promocionar-me, sols vol dir-te que vas molt equivocat, no tinc cap interès en la meua promoció fora de la meua família i ells ja em coneixen prou bé. M’és molt més còmode no fer rés i dedicar-me a fer el que en cada moment m’interessa o m’apeteix i especialment a posar pals a les rodes dels demés
Puc entendre que tingues admiració i respecte ara bé, ¿gratitud, que l’has d’agrair a Chávez?
Per cert, supose que ho tens clar, lo del Juan Carlos fou un error, calculat o no,però que li va eixir molt bé, però lo de Chávez fou una mala educació calculada per al seu propi interès. No és res nou, que quan un te problemes a casa, tracte desviar l’atenció cap a altra cosa.
I per anar acabant et dic que ja esta bé si vols respondre a aquest comentari ho fas, no esperes però, que jo et conteste. Ja estic un mica fart d’aquest tema.
PD: Si Chávez és intocable a 10.000 quilòmetres, però pots dormir tranquil•lament recolzant una cassicada del PP a la porta de ta casa, doncs, tu mateixa.
Publica un comentari a l'entrada